OPINIÓ
Opinió 02/09/2017

Francina, la irresponsable, i el català a la sanitat

i
Antoni Trobat
3 min
Francina, la irresponsable, i el català a la sanitat

Tenc un respecte quasi reverencial pels professionals de la salut. És així. Des de sempre. M’ho han ensenyat a casa. M’admira la gent, siguin metges o infermers o derivats diversos, que dediquen la seva vida professional a les cures, a millorar i fer més suportable el periple de les persones que els rodegen. La vocació mèdica, segurament, és de les més estranyes que hi ha. Com a mínim per a mi. Un misteri insondable. Com afrontar el dolor aliè cada dia? Com posicionar-s’hi? Com acceptar que no sempre s’hi pot fer quelcom? Vivim en una societat que tendeix a defugir els metges. A anar a cercar-los només quan el mal se’ns apropa, quan pensam que la malaltia ens pot afectar. Però la medicina històricament ha significat una altra cosa: la ciència per antonomàsia. Els metges eren els homes doctes de les viles, els barris i les ciutats. Recordem-ho. Els personatges amb ascendent social que sovint feien, a tots els continents i a totes les èpoques, de contrapès laic, i progressista?, a les autoritats vinculades al poder polític i religiós. La paraula d’un metge era important. Representava seny. D’aquí el respecte que inspiren. Els metges foren dels primers humanistes, dels primers introductors d’idees noves, transformadores, al nostre món.

Per a mi, que seria absolutament incapaç de dedicar-me a aquest tipus de funcions, és indispensable que la medicina, més enllà de la tecnologia i el coneixement per curar i aplacar el dolor, sigui humanista. Propera. Un bon professional de la salut, sigui una metgessa, un infermer o un administratiu que atén en primera instància algú que no es troba bé, ha d’estar imbuït dels valors humanistes. No pot ser classista. No pot ser racista. Ni misògin. Ni homòfob. Ha de tenir les eines necessàries per connectar, per esdevenir empàtic, amb la persona, amb el ciutadà, que té al davant. En aquest sentit, és de sentit comú que el coneixement d’una de les llengües que es parlen a les Illes Balears i Pitiüses, que a més és cooficial i parlada i compresa per una part molt significativa de la ciutadania, ha de ser un requisit indispensable per treballar a l’àmbit de la sanitat al nostre país.

Perquè, a la fi, una persona que ha estat capaç de superar amb èxit uns estudis complexos i que requereixen un gran esforç com els de medicina hauria de ser capaç d’aprovar un examen de B2 de llengua catalana. No fa falta ser Einstein per fer-ho. Si s’és un professional decent, humanista, bo, s’ha de voler connectar al màxim amb el pacient. I la connexió màxima és la llengua.Un treballador de la sanitat pública d’un país o una comunitat autònoma o el que cadascú vulgui dir-li a aquestes illes ha d’entendre els idiomes que tenen estatus d’oficialitat. No hi ha excuses. És anormal que hi hagi funcionaris públics encarregats del nostre benestar que faci anys que demanen pròrrogues per no fer front a un examen facilet d’una llengua romànica que es parla al seu entorn. S’ha de ser flexible, naturalment. Cap plaça hauria de quedar buida per mor de la llengua. Però la flexibilitat té límits.Que ningú s’engani: no és nacionalisme de cap tipus, és una qüestió de professionalitat i d’humanisme en el sentit més bell del terme.

Hi ha qui no ho entén, això. Fa dies que el debat és al centre de l’agenda política illenca. El PSIB-PSOE no sembla disposat a complir els Acords pel Canvi que va segellar amb les altres forces que participen del Govern i que feien que el català fos requisit per treballar al nostre sistema sanitari. Posa excuses escassament comprensibles. Pastereja. Sembla que la influència, en forma de lobby, de dos sindicats rellevants de la sanitat, el Sindicato Médico Balear –Simebal- i el Sindicato de Enfermería de Baleares –Satse– és central a l’hora de definir el posicionament tebi i ambigu del partit d’Armengol. Grocs, conservadors –encara que un estigui més a l’òrbita del PP i l’altre del PSIB–, 'turnistes' i extremadament corporativistes, Simebal i Satse fan de punta de llança d’una estratègia antiga. Ells i l’escassa cultura humanista i democràtica de molts professionals de la sanitat són corresponsables del que passa. També, naturalment, els càrrecs institucionals primers implicats en aquest afer, com Juli Fuster, director d’IB-Salut, que no se sap si per deixadesa o mala fe permeten el que estan a punt de permetre. Però la responsabilitat darrera no és de Fuster ni dels sindicats corporatius de metges elitistes allunyats de l’humanisme. És d’una ciutadana que es diu Francina Armengol Socias, presidenta del govern del meu país, que es posa, per variar, de costat davant els problemes. I els ciutadans que creim i que hem lluitat pel canvi volem que deixi de fer-ho. Ja.

stats