Francesco Tonucci i l'insuportable

Regidor de Mobilitat l’Ajuntament de Palma i enginyera de Camins, Canals i Ports i directora de Mobilitat de l’Ajuntament de PalmaSuperat, antic i, sobretot, insuportable, són els qualificatius que Francesco Tonucci va atorgar al cotxe privat el passat 25 de novembre en la seva intervenció a la jornada específica sobre camins escolars segurs, desenvolupada en el marc de les primeres Jornades de Reflexió i Debat sobre Mobilitat Sostenible que va organitzar l’Àrea de Mobilitat de l’Ajuntament de Palma.

La contundència de les paraules de Tonucci són una conclusió d’una trajectòria professional de recerca pedagògica, de la materialització de diversos projectes, el més conegut és 'La città dei bambini', i del seu pensament, construït també al llarg dels anys de feina a l’Institut Italià de Ciència i Tecnologia de la Cognició. El projecte, lluny de ser un plantejament utòpic o fins i tot 'naïf', ens enfronta amb la realitat de la ciutat i la contrasta amb les opinions dels infants. D’aquesta manera, es comença a teixir un fil argumental en què cal qüestionar-se, de dalt a baix, l’actual model urbanístic i de mobilitat de les ciutats escoltant les raons que ens ofereixen els nins. La seva òptica, opinen Tonucci i el seu equip, ens ajudarà a aconseguir un veritable equilibri entre tots els habitants de la ciutat.

Per Tonucci, el projecte serveix per a reajustar les ciutats, pensades gairebé sempre pels homes, treballadors, de mitjana edat i en ple ús de facultats físiques. Mai han estat pensades per als infants ni per a les persones ancianes o amb mobilitat reduïda, i això ha provocat el que tenim ara: una ciutat pràcticament envaïda pels cotxes on en alguns casos s’arriba a ocupar fins el 70% del l’espai públic amb aquestes màquines que tenen molts efectes secundaris.

És justament aquest ús, i aquests efectes, el que s’intenta denunciar des del projecte de 'La città...' i el que fa que, per això, Tonucci empri l’adjectiu 'insuportable': contaminació ambiental i acústica a nivells superiors als permesos per la salut humana; reducció de l’esperança de vida a les grans ciutats per causa de les patologies associades a aquesta pol·lució; inseguretat a la via pública que genera el que ell anomena una nova forma de violència; la distribució desequilibrada de l’espai públic, que ha arribat a l’extrem d’aniquilar el joc infantil i fins i tot la vivència del carrer com un espai propici per al desenvolupament social dels nins i les nines.

El projecte ha transcendit la ciutat de Fano (província italiana de Pesaro-Urbino), on fou aplicat per primera vegada en els anys vuitanta per a arribar fins i tot a l’Argentina, passant per Pontevedra, exemple que les coses poden fer-se d’una manera diferent, també a Espanya. Això serveix a Tonucci per a contradir el tòpic que al migjorn europeu, a diferència de la 'utopia escandinava' dels països del nord d’Europa, som incapaços d’adaptar als nostres entorns urbans una nova manera d’entendre la mobilitat eradicant el cotxe o, millor dit, reequilibrant l’ús del cotxe vers altres tipus de transport als centres de la ciutat. Per a demostrar-ho les eines emprades són les que també ja hem començat a aplicar a Palma: pacificació del trànsit reduint els límits de velocitat; restriccions de pas de vehicles al centre històric deixant via lliure sols a residents i transport públic; limitació de l’accés als centres escolars sols per a determinades edats primerenques; gratuïtat al transport públic fins als 12 anys, etc.

Amb tot plegat, l’objectiu d’aquestes 'noves' ciutats de la infància no és només canviar aquesta situació de dominància d’un determinat mitjà de transport damunt dels altres. Aquest canvi de prioritats facilitarà també la recuperació d’uns hàbits llargament oblidats i dotarà els infants d’una major autonomia en el trajecte a l’escola, l’ús del carrer o la plaça per a jugar, etc. En definitiva, la creació d’una major familiaritat amb l’espai públic i els perills/oportunitats que això suposa.

Tonucci explica que la millor manera de formar les generacions futures és proporcionar experiències, les quals després reporten a qui les viu un retorn que estimula la seva educació, sociabilització, sensibilitat, astúcia, etc. Aquestes són les oportunitats perdudes quan decidim aïllar-nos en el cotxe privat cercant una suposada seguretat que les estadístiques, en els estudis que maneja Tonnucci, han presentat com a hipotètica i fins i tot falsa. Cal replantejar-nos els nostres desplaçaments com una oportunitat de fer exercici gaudint d’una experiència educativa i de convivència, amb la seguretat que en molts casos és possible i que en sortim guanyant nosaltres mateixos i el nostre entorn més immediat. Una ciutat de les persones i per a les persones.