OPINIÓ

Fort i a porta

Els dissabtes al vespre a ca nostra miràvem el futbol. Amb interès desigual, és cert, però era una experiència compartida. La retransmissió seguia un patró més o menys previsible fins que, de cop, una internada per la banda o una falta compromesa a la frontal de l’àrea tensava l’ambient. El xut, que tantes vegades acabava a les mans del porter o a la graderia, provocava la desesperació del padrí que, des de la còmoda butaca blava, cridava invariablement: “Fort i a porta!”.

Fins i tot els nets més petits ens sorpreníem de la ingenuïtat del padrí, perquè era evident que el pobre davanter tenia clar l’objectiu. Quina altra cosa hauria volgut ell que xutar “fort i a porta” i no el rave que li acabava de sortir? Igualment estava fora de tot dubte que la resta de l’equip també sabia que era desitjable xutar “fort i a porta” i que, segurament, l’entrenador ja devia haver intuït que “fort i a porta” no era una mala estratègia per fer gols i ho devia haver teoritzat més d’una vegada.

L’innocent exabrupte del padrí es justificava per la impotència que devia sentir cada vegada que el seu equip desaprofitava una nova ocasió que l’allunyava de la Lliga –ja de per si una quimera– i, fins i tot, de la que qualque dia arribaria a ser la primera Copa d’Europa.

També s’entén la salmòdia dins els paràmetres futbolers, fets de genuïna irracionalitat, fórmula tòxica resultant de combinar amb poc criteri l’excés de passió amb la falta absoluta de lògica. Vázquez Montalbán ja ens advertia que la irracionalitat que ens permetem en el futbol –ecosistema fàcilment aïllable– resultaria extremadament perillosa en altres camps, però no sempre mantenim la higiene necessària i la irracionalitat acaba infectant altres 'ecosistemes'.

Adesiara ens arriben benintencionades propostes “fort i a porta” sobre qualsevol matèria. Per exemple, en educació: “Proposta valenta per al proper curs: ensenyament semipresencial en aules de 15 alumnes, que només hi assisteixen la meitat de les hores, però amb aules i biblioteques equipades amb mobiliari, llibres i ordinadors permanentment desinfectats per a tots els que no puguin quedar a casa les hores no presencials i servei de menjador a preu mínim per a tots els alumnes que ho necessitin.” Pinta bé, la veritat. Si, a més, fos tan amable d’indicar al senyor conseller quin és el botó que ha de pitjar per aconseguir-ho, ja seria perfecte.

D’altres treballen les mesures econòmiques: “Diversificar l’economia, impulsar un turisme de valor afegit, apostar per la creació d’una indústria pròpia, innovadora i sostenible, reduir el consum i racionalitzar-lo en clau local, substituir el model actual per un d’energies netes, reforçar l’I+D…”. Qui no ho vol, això?

També trobam especialistes en clau de país: “Crear estructures per poder desenvolupar els projectes culturals propis i en català, dissenyar polítiques valentes per defensar la llengua pròpia, superar el marc competencial i arribar a la sobirania plena…”. Fort i a porta. Sí, senyor.

El camp conceptual és diferent, però el mecanisme mental és el mateix: 1. Sec al sofà. 2. Pens una obvietat. 3. La dic. Però, alerta, el truc és dir-la com si fossis l’únic que ho ha detectat i denunciat, i dir-ho sempre amb cruesa i pressuposant que els responsables d’aquella àrea o bé no se n’han temut o bé, tot i ser-ne conscients, es neguen a actuar per una enganxosa i mai superada falta de 'valentia'. D’aquí ve la recurrent obsessió pels polítics 'valents'.

La resta del teorema és d’una simplicitat vehement i es resol igualment en tres passes: 1. Com que jo ja ho he dit, som el més llest i el més valent. 2. Com que jo ja ho he dit, si no ho fan és perquè no volen. I 3. Com que jo ja ho he dit, no fa falta que faci res més, no fos cas que encara ho espenyàssim...

Vist que el que s’ha de fer és tan evident i tan fàcil, si els responsables polítics no aconsegueixen el que he dit –tot i immediatament– és perquè són uns corruptes o uns inútils. No hi ha marge per a cap altra conclusió. El sentiment consegüent és la decepció i la desafecció entre els 'responsables' polítics i la resta, que pel que sembla no tenim cap responsabilitat. Feina feta: una grata sensació ens allibera de tot deure i compromís.

La hipòtesi d’una realitat multifactorial i complexa, d’una opinió pública amb dret a pensar diferent a mi i a tenir altres prioritats, a més de la finitud dels recursos, no és mai contemplada. Fort i a porta i punt.

No sembla aconsellable mantenir aquests nivells d’irracionalitat en l’anàlisi i el discurs públic, però ja no ens vendrà d’aquí, en un país d’hotels oberts i escoles tancades. Amb 150.000 morts a Europa, l’economia arruïnada i la fam a la cantonada, per a molts la prioritat és que torni el futbol. Que no ens toquin la irracionalitat, és tan confortable...

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF