OPINIÓ

‘Fly me to the moon’

Una de les particularitats que té viure en una illa és que cal volar molt sovint. Per tant, els aeroports esdevenen per a nosaltres un espai gairebé familiar, un recinte conegut pel qual transitem amb la mateixa inèrcia amb què ens movem pels passadissos de casa. Algunes persones odien la idea de transitorietat inherent als aeroports; els incomoda la sensació de restar en aquesta mena de llimbs, en l’impermanent soc-aquí-però-en-certa-manera-ja-quasi-soc-allà. N’hi ha d’altres, en canvi, que adoren les portes d’embarcaments, els controls de seguretat i les botigues duty free: segurament identifiquen tots aquests elements com l’antesala –es veu que no és cap barbarisme– del viatge que estan a punt d’emprendre.

En el meu cas, els aeroports solen ser, sobretot, testimonis de la son i del cansament, ja que les companyies aèries ofereixen preus més baixos als qui agafem un vol quan encara no ha sortit el sol o a darrera hora del dia. Com el passat dimarts a l’aeroport de Barcelona: feliç i esgotada després de la final del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta, els ulls se’m tanquen mentre espero l’arribada de l’avió davant la porta be-quaranta. La mare, asseguda al meu costat, està tan cansada com jo, així que opto per observar tot allò que m’envolta en silenci, sense parlar.

En primer lloc, contemplo les deu o dotze persones que prefereixen fer cua dempeus malgrat que encara falten almenys vint minuts per embarcar. I com que el meu cap sovint té el mal costum de fer hipòtesis sobre les motivacions alienes, em pregunto què mou –només metafòricament– aquella gent a restar dreta havent-hi uns bancs moderadament còmodes al seu abast. Entrar abans no els permetrà elegir més bons seients –la veritat és que mai no he acabat de decidir quins són els millors seients de l’avió, solia pensar que res superava les butaques situades al costat de la sortida d’emergència, amb aquell espai tan gran per a les cames; no obstant això, les dues vegades que m’ha tocat asseure-m’hi, m’he trobat amb la farragosa responsabilitat de facilitar la sortida d’emergència de tots els passatgers i, en conseqüència, amb el deure angoixant d’erigir-me com la salvadora col·lectiva en cas de tragèdia aèria–, així que m’imagino que, senzillament, aquells individus tenen previst fer quelcom molt útil i productiu amb els minuts extres que s’estalviaran si són dels primers en asseure’s, a pesar que només uns pocs s’escaparan de la incòmoda coreografia d’aixecar-se, tornar al passadís, deixar passar els de la lletra a, be, ce, e o efa i tornar a fermar-se el cinturó abans de posar-se còmodes: les tasques tan enriquidores que puguin tenir en ment es veuran, amb tota probabilitat, interrompudes, i tornaran injustament estèrils les presses d’abans.

Estic pensant totes aquestes coses quan la mare m’indica que ens toca embarcar. Un cop dins, els assistents de vol fan la primera de les catorze intervencions que tindran temps de dur a terme durant els trenta-cinc minuts de vol i, amb un deix de solemnitat, demanen als passatgers que escoltem atentament les seves instruccions de seguretat. Llavors la mare tanca els ulls; el veí de la lletra efa es posa els auriculars; el pare que viatja amb els nens al davant els endolla a la tauleta electrònica amb el mode avió activat; la senyora de l’esquerra desembolica l’entrepà, i jo començo a llegir, o faig com si llegir, perquè en realitat estic donant voltes a la ignorada tan explícita i insultant a què han de fer front aquells pobres treballadors uniformats mentre, amb un somriure resignat, ens recorden què hem de fer per sobreviure en cas d’accident.

Potser els hostes i les hostesses als quals no parem atenció trobaran la seva venjança particular el dia que ells, amb el protocol ben memoritzat, no s’oblidin de col·locar-se la mascareta; de no espantar-se si no s’infla com cal perquè l’oxigen circula igualment; de bufar pel tubet vermell de l’armilla salvavides; mentre nosaltres, histèrics, procurem recordar retalls d’aquella cantarella que hem sentit de fons tantes vegades però que mai no ens hem après.

Aleshores intento escoltar-los, ni que sigui per anar contra corrent, i m’adono que, tanmateix, no puc. Just abans d’enlairar-nos, concloc que la revenja dels assistents de vol és més rebuscada del que sembla: la tecnologia es perfecciona; l’aviació és cada cop més eficient; els menús de bord ofereixen opcions veganes i sense gluten; les aerolínies tenen connexió Wi-Fi, i, no obstant això, els micròfons emprats per retransmetre aquestes informacions rellevants i bilingües continuen escopint paraules incomprensibles amb el seu característic so nasal, de walkie talkie barat, de constipat mal curat, de cacofonia satànica que, sota la subtil disfressa de protocol de salvament, ens anuncia que, tanmateix, si l’avió cau, ens morirem. I que ens ho haurem guanyat. Per maleducats.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF