OPINIÓ
Opinió 30/10/2020

Flors per als vius

i
Laura Gost
4 min

EscriptoraNa Martina està indignada. Estic indignada, va dir al seu marit fa una setmana, quan es va assabentar que aquest any no podrà anar al cementiri a passejar tranquil·lament entre les tombes del pare i la mare, de la germana, de l’exmarit. Que és persona de risc, li han dit les filles. Que ara no convé anar-hi perquè elles són col·lectiu vulnerable, li ha dit na Dolors, la veïnada, que en té vuitanta-dos, cinc anys més que ella, i que tot i així ha gosat ficar-la dins el mateix sac. Vulnerable! De risc! Quin perill hi pot haver, a dur unes plantes als qui ja no hi són, ha preguntat na Martina. Els morts no poden contagiar, això segur.

El problema són els vius, mamà, li ha dit la gran; el problema és que tots anau al cementiri el mateix dia i allò és com una llauna de sardines, ha afegit la petita. I na Martina no els ho ha dit, ja que si es mostra vulnerable encara la faran representant del col·lectiu, però la imatge de la llauna de sardines li ha remogut una mica l’estómac, perquè na Martina encara no ha superat que els germans de l’exmarit l’obliguessin a enterrar en Pere en aquell nínxol tan estret, tan baix, tan fosc. Així estaria al costat del germà que havia mort a la guerra, va justificar la cunyada, però na Martina sabia que tanmateix allò era només una excusa, i que el que passava és que no tenien ganes de gastar. Na Martina no hauria pogut pagar res, tampoc, en aquella època, així que va haver d’acotar el cap i conviure amb el malson del panxó d’en Pere fregant la paret freda i bruta del nínxol. Na Martina es va conhortar pensant que els morts, com els vius, també es devien aprimar, després de molt de temps sense menjar.

Quin mal hi ha a dur-hi unes flors, protesta na Martina davant el marit, i en Bernat no diu res perquè després de trenta anys ha après que hi ha situacions en què val més no dir res. Ai, en Bernat, quin tros d’home, que li va tocar. Ell sí que es podria pagar una tomba com toca, amb decoracions de marbre i tot, i això que en Bernat és prim i no necessitaria tant d’espai: de fet, en Bernat podria ser el model de referència dels dissenyadors de nínxols, tan baixet i magre. Però és bona persona i fa el que pot, en Bernat, i per això, al cap d’una estona de silenci prudencial, el marit suggereix a na Martina que compri les flors que volia comprar i que les col·loqui a la sala, a la terrassa, a la cuina, i així, quan les miri, pensarà també en els morts sense haver d’anar al cementiri.

Et penses que em fa falta omplir la casa de plantes per recordar els meus?, li pregunta na Martina a en Bernat, enfadada, indignada; ara que l’escolta, la veu del marit li resulta tan molesta i irritant com la veu dels qui han recomanat a la població que no es formin aglomeracions als cementiris. I na Martina abandona l’estança just a temps de no sentir la rèplica impertinent del marit, que s’atreveix a xiuxiuejar que tampoc li fa falta anar al cementiri per recordar-los. Aleshores na Dolors saluda per la finestra i na Martina es fixa que subjecta una planta amb la mà dreta, que és la mà que té lliure d’artrosi. Això és per a tu, deixa anar na Dolors, i li fa entrega d’un cossiol rodó d’estranys grocs, la flor dels morts per excel·lència. Com que per a jo?, pensa na Martina, i després ho diu en veu alta. Com que per a jo, Dolors?, exclama na Martina; què et penses que no puc comprar flors per als meus morts, jo, afegeix amb un to tan crispat que es perd l’entonació interrogativa.

Na Dolors se la mira amb estranyesa. Per què em mires així?, pregunta na Martina, perquè ella no és partidària de guardar-se les coses. Aleshores na Dolors somriu amb aquella amabilitat que na Martina sovint troba embafosa. He dit que són per a tu, no per als teus morts; que no va ser el teu aniversari, fa dos dies?, demana la veïnada. I na Martina s’endú les mans al cap i demana disculpes, i l’altra lleva ferro a la situació, que no passa res, dona, diu, i explica que si ha comprat estranys és perquè aquests dies totes les flors són flors de morts, a les floristeries. Na Martina sent que li pugen els colors i pensa en el poc cas que abans-d’ahir va fer a la manta tèrmica que li regalaren les filles i el marit. Encara fa massa calor per a això, va dir, i després no els va fer ni una besada perquè les besades estaven prohibides.

Quan na Martina s’acomiada de na Dolors i entra a la sala, i mentre cerca un espai adequat per als estranys grocs, en Bernat passa per allà i li pregunta que què hi fan, aquelles flors de morts, a la sala, si fa un moment li ha dit que no en necessita, de flors, per recordar els morts. Aleshores na Martina conté les ganes de respondre de mala gana, amb el seu nervi habitual, però en lloc d’això continua buscant un lloc adient per al cossiol i només respon que les flors, a vegades, també poden ser per als vius.

stats