És un endemisme del país on confonen cultura amb espectacle i violen lleis naturals bàsiques. Aquella pàtria d'alguns que veneren la sang dels toros, la suor dels futbolistes i les llàgrimes dels cantants de programa de televisió. Aquell lloc on s'oblida que un dels fonaments d'una cultura és la llengua. Un indret on arrasen boscos i prats de vegetació autòctona per, després, devora el ciment, plantar-hi espècies que no són pròpies.
Es tracta d'un híbrid de la flor boscana i la mala heura capitalista. S'està sempre en cossiols, més petits o més grans; necessita que la reguin constantment, la canviïn de lloc segons l'estació, la podin, l'adobin i li facin, en general, un casser. N'hi ha moltíssimes fotos i herbaris, però s'assembla tant a tantes altres flors (del mateix país i d'altres), que no és tan fàcil d'identificar com es pensa –no desprèn una olor característica, d'entrada, ni té un color o una forma gaire especials. N'hi ha diversos espècimens, amb un tret comú molt important: saben que, segons qui sigui el jardiner de torn, s'estimarà més uns o uns altres. I, així, els espècimens de flor subvencionada inicien una aferrissada competició, des de les arrels fins a la saba, més política que artística, per esdevenir la 'rosa d'abril' de la legislatura. Cal anar amb compte, perquè n'hi ha que han arribat a desenvolupar espines falses, fins i tot.
No s'ha de confondre mai amb la flor boscana, que creix més modestament, segons les pluges, els vents, els pol·linitzadors o la lluna (en general; en racons determinats, sovint lluny dels prats oficials, ocupa valls senceres!). De vegades fa benefici de la protecció institucional d'un tros de selva concret, que pot ser per casualitat justament allà on creix. Quan van molt mal dades, també rep ajuts, i sort en té –després dels incendis forestals provocats per l'home, per exemple. O fins i tot hi ha hagut casos d'una menció especial, perquè són flors que presenten alguna raresa gairebé única (la forma dels pètals o la manera com es reprodueixen), alguna propietat destacable (terapèutica, psicotròpica o verinosa) o unes llavors d'interès universal.
Aquesta flor, doncs, treu profit del suplement que li aporten aquests suports en un espai i un temps en què la flora ja no es considera un valor primordial. Però ha de combatre el perill de deixar-se convertir en una flor subvencionada, perquè la mutació implica –en un alt percentatge dels casos, segons informes ambientals– la transformació del seu valuós perfum en una pestilència insuportable. Malgrat que no es troba oficialment en perill d'extinció, encara, sí que s'ha començat a catalogar com a espècie amenaçada (li són molt poc favorables factors de l'actualitat com la contaminació virtual, la mercantilització d'essències, les tècniques de jardineria de censura i, és clar, la proliferació de la flor subvencionada dins del seu domini natural).
L'estratègia del 'rewilding' (que vol dir renaturalització o tornar a fer salvatge, més o menys) s'està estenent pel nord d'Europa i potser aviat en sentirem a parlar. Consisteix a reintroduir les espècies autòctones i deixar-les fer, vejam si soletes arrelen altre cop i provoquen canvis tan desitjats com el retorn de les abelles. Hi ha el risc, això no obstant, que sota la pretesa voluntat d'aconseguir un creixement lliure i espontani de flor boscana i alhora frenar la plaga invasora de flor subvencionada, les institucions jardineres bàsicament es dediquin a no fotre brot.
Per tal d'evitar-ho, serà necessari recordar-los que hi ha una manera d'invertir els diners públics que va molt a favor de la flor boscana: la manera indirecta. Si les institucions subvencionen llavors, hivernacles, pesticides naturals i instituts científics, entre d'altres, segurament en poc temps la flor subvencionada desapareixerà per cedir la terra, de nou i de manera natural, a la flor boscana. Paga la pena provar-ho, no fos cas que, per sobreviure, els exemplars que en queden s'hagin de plantar en altres països, com els ha passat al llarg dels anys i de les polítiques a tantes flors fugades o exiliades.
