Venim de lluny. D’una història focalitzada als marges i a les tangents. De lluites i resistències. De molta gent que ha anat aportant el seu granet d’arena per construir una Mallorca lliure i justa. Catalunya, territori germà on hem viscut, treballat, estudiat, on hem enviat els fills a estudiar, que hem visitat, gaudit, estimat, és en un procés, sembla que democràticament difícil d’aturar, cap a l’autodeterminació.
La consecució de la República Catalana comportarà, quasi immediatament, l’inici d’un Procés Constituent que generi una nova realitat institucional. Serà una oportunitat per construir quelcom de bell nou. Aquest serà el moment, un cop expressada la voluntat democràtica de les catalanes i els catalans, de la veritat. Que es noti quin tipus de país és aquell on, després d’una tragèdia com la del 17 d’agost, la reacció és una manifestació per la pau i contra el comerç d’armes. Quin tipus de país mobilitza, quan el Mediterrani és un infern, centenars de milers de persones sota el lema ‘Casa nostra és casa vostra. Volem acollir’. Quin tipus de país és aquell que té una societat civil modèlica que ens ha fet estar orgullosos. La que, esperem, faci un estat que no sigui com els altres.
A les Illes Balears, ho deia ja la passada setmana, trobam mostres d’autodeterminisme en molts sentits, que van en una direcció similar. Necessitam refundar-nos. La Mallorca d’avui ja no és la que fixaren, de forma tèrbola i secreta, Gabriel Cañellas, Jeroni Albertí i Carlos March en un despatx de la seu madrilenya de la Fundación March un dia de maig de 1983. Afortunadament. Aquell dia, els tres individus citats –representants de la dreta espanyola, la dreta regionalista i l’elit econòmica, respectivament– segellaren quin seria el primer govern autonòmic balear. És el pecat original.
Ara, però, la ciutadania del nostre arxipèlag veu clar que necessita dotar-se de més poder, bastit des de sota. Necessita reiniciar. I reiniciar-se. Per això és bo que ens qüestionem, tots plegats, els principals mantres que hem viscut des del final del franquisme: el turisme i l’autonomia.
Dos conceptes interessants, però que, a casa nostra, s’han desenvolupat en baixa qualitat. Així ho volgueren, des d’un principi, els poders financers i polítics locals lligats a Espanya i al capital transnacional: les Illes havien de ser una regió amb poc autogovern i amb una economia extractiva, amb monocultiu turístic. Així ens ha anat. Fins que la gent ha dit prou a continuar esdevenint un “megaresort turístic” abocat a l’autodestrucció, a superar tots els límits imaginables, al col·lapse.
D’aquí la manifestació de dissabte vinent amb el lema ‘Fins aquí hem arribat. Aturem la massificació turística’, impulsada per col·lectius ecologistes. Una manifestació que reclama la sobirania més important que un país pot exercir: la capacitat de determinar quin model socioeconòmic es vol per al propi territori.
Paral·lelament, un grup de ciutadans, després d’una idea del musicòleg Amadeu Corbera, amic i company de molts combats, ha impulsat el manifest ‘Carta a la ciutadania de Catalunya, des de les Illes Balears, amb motiu de la convocatòria del referèndum d’autodeterminació’. Una missiva que, en la línia de la ‘Resposta als Catalans’ publicada el juny de 1936 per intel·lectuals de l’alçada gegantina de la biòloga Maria Mayol, la presidenta del Foment de Cultura de la Dona de Sóller Rosa Bennàssar, la bibliotecària Martina Pascual i l’apotecària Antònia Ferrer – en destaco les dones perquè són les grans oblidades, de forma incomprensible, d’aquella llista llarga de persones compromeses amb el país que acabaren majoritàriament represaliades pel franquisme–, té per objectiu solidaritzar-se i fer-se seva la reivindicació que, en clau democràtica, està fent realitat el poble català. Més de 1.200 persones l’han signat ja, en una setmana, només amb l’efecte cadena de comparticions a les xarxes socials. Sense tenir cap gran entitat, partit o organització al darrere. Desenes d’activistes i militants per la sobirania, per totes les sobiranies, l’hem compartit perquè hi estàvem d’acord. Sense plantejar-nos si l’impulsava X o Y.
Dues mostres, al cap i a la fi, que a Mallorca, en contra del que voldrien alguns, hi ha moltes voluntats entrellaçades i còmplices, plurals però trobant-se, amb l’objectiu, germà del de Catalunya, de fer realitat l’acte més bell: l’autodeterminació permanent, la conquesta de tota la sobirania per a la nostra gent.
