OPINIÓ

Fins als collons

Alguns diuen “Visca el borbó!” De merda, n’hi ha pertot. Alguns diuen “Visca el borbó de merda!” N’hi ha pertot. Signes. Paraules. Lletres. Significats. Una coma, i a la garjola. Ens han parlat del poble sahrauí; ens han dit dels palestins; ens han explicat que a Rússia maten periodistes, i que al Marroc els tanquen; hem vist el poder de l’Estat acarnissar-se contra la població civil arreu arreu.
La distància ens fa comprendre la magnitud de la tragèdia. Però què passa quan tenim l’endiumenjat dins ca nostra? No hauria pensat mai veure el que vaig veure l’1 d’octubre a Catalunya. Policies nacionals, guàrdies civils, guàrdies d’assalt atacant població civil indefensa. Pocs dies després, el discurs oficial parla de concentracions tumultuàries, de violència, de policies ferits, fins i tot amb les imatges davant neguen qualsevol evidència.

Jordi Sánchez i Jordi Cuixart fa més de tres mesos que romanen tancats a la presó de Soto del Real. Dos homes inequívocament de pau. Dos homes que mai han cregut en la violència. Dos homes que somien un país lliure. Oriol Junqueras i Joaquim Forn, dos polítics que han complert les promeses del seu programa electoral, sense cap, cap, delicte de corrupció, ni de sang. Sempre defensant les idees amb la paraula. Sempre actuant amb la màxima coherència. Fermament pacífics. Pacíficament ferms.

Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Merritxell Borràs i Clara Ponsatí. Un president i quatre consellers exiliats a Brussel·les. No poden tornar. Pesa sobre ells una ordre de detenció que tanmateix Espanya no gosa, ni pot, fer extensiva més enllà de les seves fronteres. No hi ha cap delicte que en justifiqui la detenció fora de l’Estat. No són “perillosos”. Però no poden tornar. Un president elegit democràticament destituït des de Madrid. Un president que s’ha tornat a presentar i que torna a estar en disposició de ser reelegit. I no poden tornar.

La paranoia espanyola arriba a punts de comicitat. Cerquen Puigdemont als maleters del cotxe, a les clavegueres del Parlament, als avions privats d’entrenadors de futbol. El vexen públicament. L’escarni és continuat. El missatge pica repetidament com un martell a la forja. L’Estat posa tota la maquinària que té a l’abast per desprestigiar una figura que, tanmateix, no s’atura de créixer.

Anna Gabriel. Exdiputada. Sense acció de govern. Exiliada a Suïssa. No torna perquè creu que no tendrà un judici just. Li han dit puta, guarra, bruta, bollera. L’han vexada com a persona i com a dona. Defensa un país lliure i més just. Lluita contra l’Estat corrupte i contra l’oligopoli dels corruptes. Des de la netedat. Des de la coherència. Des del peu fiter. Ni un pas enrere. Però no la deixaran tornar.

Josep Miquel Arenas Beltrán, Valtonyc. Raper mallorquí. Antimonàrquic. Antiborbònic. Ànima lliure. Contundència en el verb. Canta. Només canta. Per la paraula el coneixem. Tres anys i mig de presó confirmada aquesta mateixa setmana pel Tribunal Suprem. Els lladres campen a lloure. Els cantants, a la presó. No és del Marroc, en Valtonyc. Ni de Turquia. És mallorquí. Canta en català, canta en català, canta en català, li han dit. Es fa amb gent d’esquerres. Es fa amb gent d’esquerres. I el tancaran.

Santiago Sierra, artista. Presenta un muntatge a la fira Arco de Madrid amb imatges dels presos polítics a l’Estat espanyol. Hi dura el posar. L’hi censuren. L’hi retiren. La por és més poderosa que la violència. Comença el moment, ja, de no poder parlar ni tan sols dels que estan tancats.

Tot plegat ocorre amb el partit polític més corrupte d’Europa governant amb minoria amb el suport dels qui presumptament han aguantat el pal de la socialdemocràcia i els valors més liberals (moralment parlant) a l’Estat espanyol durant els darrers quaranta anys. El PSOE és una caricatura del que molts es cregueren que era. L’alternativa creixent i gens esperançadora és la fastigosa marca taronja, neoliberal i neoespanyolista. Radicalment desacomplexats, venen per abocar-nos a l’abisme.

No ho faig mai. No m’agrada. No dona la raó, l’exabrupte. Ni més autoritat, tampoc, no dona el crit. Però tampoc la cerc. Simplement, necessit esbravar-me. N’estic fins als collons, d’aquesta merda d’Espanya, d’aquesta merda de Borbó i d’aquesta merda de democràcia impostora. Jo, per jugar sempre a perdre m’estim més no ser-hi. De fet, ja fa estona, que no hi som. Au, a fer la mà! Llibertat presos polítics! Llibertat Valtonyc!

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF