OPINIÓ

Fer-se feixista

El feixisme, si torna a instaurar-se com a alternativa a les democràcies, vindrà de la mà del sistema representatiu i de tot el que comporta inevitablement. La tendència a l’autocràcia és una malaltia ja descrita per molts analistes lúcids: la democràcia esgota perquè és un batibull, és lenta, cara, sovint ineficaç, i demana molt d’esforç intel·lectual i molta calma cívica. La democràcia exigeix cultura, fins i tot un cert excés de moralitat com el que descriu Michael Ignatieff a ‘Les virtuts quotidianes’. No crec, però, que calgui alarmar-se, de moment; fet i fet, el retorn d’una certa dreta carrinclona i perdonavides arreu del món, ara també a Espanya amb l’augment del vot de certs partits d’aquesta corda —veurem ara com els va a escala local i a certes autonomies—, no suposa encara que hàgim d’acomiadar-nos del sistema de vot i dels representants, de les llibertats, etc. Però a poc a poc es van podrint les institucions; lentament anem acceptant que certes coses són normals i d’una manera imperceptible acabarem admetent que sí, que la democràcia és el pitjor sistema polític disponible. Potser anem a un escenari com el dels EUA: una dreta populista, retrògrada, atemorida i prepotent. La tolerància i la confiança, el perdó i la generositat, com diu Ignatieff, aquests valors configuren "un sistema operatiu moral" que fa que les societats funcionin bé i que puguin tenir l’esperança d’allunyar el bacil fatxa. A Espanya no cal dir que aquests valors van a la baixa, si és que mai han estat en primer pla; la història del país —podreix qualsevol societat tenir en el seu passat, mal digerida, una dictadura tan llarga— no dona més de si, i tampoc el que s’ha estat capaç de fer davant de la demanda catalana i la resposta que s’ha donat a una aspiració social que tan sols consistia a votar i negociar.

En el seu assaig divertidíssim i molt útil ‘Instruccions per fer-se feixista’, Michela Murgia descriu de manera irònica com funciona la democràcia, tot donant-li al lector una descripció punyent i acurada de com el feixisme pot arribar a conquerir el discurs públic i les institucions. Murgia t’ensenya a valorar la democràcia i els seus rituals i valors a través de tot allò que un feixista pretén esborrar, com per exemple la diferència entre un enemic i un adversari. Per un demòcrata, qui no pensa com nosaltres és un opositor, a qui s’ha de provar de fer veure amb arguments que pot estar equivocat, però que darrere les seves posicions hi pot haver alternatives que tanmateix també són defensables. Però l’enemic, així com es traspua de la mentalitat feixista, ha de ser esborrat, anorreat, suprimit del discurs públic i del panorama social. Per això el feixista tendeix a les grans etiquetes denigradores: "les feministes", "els separatistes", "els bonistes", etc. D’aquesta manera se’ls deforma, se’ls, fins i tot, deshumanitza amb el joc continu i inevitable de comparar-los amb alguna mena d’animal finalment culpable dels mals que ens envolten. Murgia acaba fent una defensa a la inversa de la democràcia en un assaig memorable, divertit i engrescadorament llegidor. 

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF