OPINIÓ
Opinió 04/11/2018

Fems, salut, llengua i turisme

i
Joan Melià
3 min

De manera continuada som la comunitat autònoma que més residus urbans genera per habitant. Les dades que ofereix l’INE indiquen que el 2015 en produírem 904.500 tones, per la qual cosa ens n’atribueix 800,6 kg per persona. Cada un de nosaltres, gairebé el doble que la mitjana de tot l’Estat (466,4). Aquesta dada ens faria mereixedors del títol bruts cum laude. El passat 26 es va presentar la memòria del Consell Econòmic i Social ('Memòria del CES sobre l’economia, el treball i la societat de les Illes Balears. 2017'); la primera des de la interrupció feta la legislatura passada. Entre les dades que conté, també n’hi ha de relatives a la generació de residus. Hi podem veure que durant l’estiu s’incrementa moltíssim la producció de residus (a Mallorca arriba a créixer més d’un 50%, i a les altres illes es duplica).

En la mateixa memòria, es donen dades sobre la despesa sanitària pública. En total, el 2016 va arribar als 1.466 milions d’euros, la qual cosa suposa una despesa per habitant de 1.291, la tercera més baixa de l’Estat.

En els dos casos la imatge dels illencs que es projecta, com a contaminants i beneficiaris de la sanitat pública, no és real. És clar que els turistes també produeixen residus i que una part també fan ús de la sanitat pública. Però, sembla que no els compten en aquestes estadístiques. A l’estiu el nombre de persones que trepitgen les Illes Balears duplica el d’empadronats (l’agost del 2017 va suposar una mitjana diària de més de dos milions de persones, segons l’Ibestat). És fàcil imaginar l’increment de residus que suposa aquesta massificació, i la despesa sanitària que causa, que es resta de la ja molt baixa assignació que apareix a les estadístiques. Per tant, a cada un de nosaltres ens sumen els fems dels turistes i el cost en sanitat pública.

Ningú no pot negar que el turisme ha tingut efectes molt positius. Però, també de molt negatius. Ho són les saturacions de trànsit, el consum de territori i de recursos naturals, l’increment de la contaminació, l’expulsió encoberta dels autòctons de determinats indrets, l’especulació immobiliària, etc.

El turisme incideix en tots els àmbits socials i sobre tots els ciutadans. Si l’ecotaxa, entre les seves finalitats, havia de compensar els efectes negatius del turisme, seria justificable invertir els recursos que genera sobre qualsevol àrea.

Per això, hauria de sorprendre que hi hagi veus que mostrin indignació perquè des del Govern han invertit uns milers d’euros en l’edició de targetes adreçades als turistes en què se’ls informa de l’existència del català com a llengua de les Balears. “Què hi té a veure el turisme amb el català?”, diuen. No sé fins a quin punt aquestes afirmacions responen a un prejudici o es fan, senzillament, amb la voluntat d’erosionar el Govern. No hi ha dubte que la indústria turística juntament amb el franquisme, sovint en sintonia, han estat dos factors clau en el retrocés social del català a les Illes. De l’increment de població, basat en immigració al·loglota, fins als canvis en els comportaments interpersonals o en la transformació del paisatge lingüístic, tot ha estat condicionat per la pressió de l’activitat turística.

Si el turisme ha fet recular la presència de la nostra llengua i de la nostra cultura en l’entorn social, seria pertinent que contribuís a compensar-ho. Una de les necessitats de tota cultura és la projecció exterior; basta mirar quant inverteixen els Estats en la promoció de la cultura amb què s’identifiquen. En el nostre cas, tenim una gran finestra a l’exterior, que permetria projectar-nos sense sortir fora: els molts més de deu milions de turistes anuals. Els líders de la indústria turística, però, malden més per ocultar la nostra personalitat cultural i lingüística que per donar-la a conèixer, tot i que podria esdevenir, com passa a altres llocs, valor afegit.

De vegades, des d’aquest sector es queixen de la manca de reconeixement. De qui el deuen esperar? Dels ciutadans que en patim molt els perjudicis i en treim poc benefici? Dels empleats sobreexplotats? Dels qui veuen que s’atribueixen el dret de governar sense ser elegits? Serà difícil. Tampoc no pot venir dels qui voldrien veure com ens enfortim com a comunitat cultural gràcies als efectes beneficiosos del turisme. De fet, pel turisme no és real la imatge que es dona dels illencs quant a productors de fems o beneficiaris de la sanitat, però tampoc no ho és en relació amb la llengua i a la cultura.

stats