OPINIÓ
Opinió 27/10/2016

Feministes ‘femmes fatales’

i
Antoni Janer
3 min

Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la ‘femme fatale’, que les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella ‘New Woman’, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

Pensadors del moment també s’encarregaren de combatre el mite de la ‘femme fatale’. Mentre Nietzche posava èmfasi en la superioritat viril del seu Superhome, Schopenhauer assegurava que “només infonent-les temor es pot mantenir les dones dins els límits de la raó”. Al seu parer, elles, per culpa de la seva “miopia intel·lectual”, eren incapaces “de produir una obra perdurable”. Els novel·listes, per la seva part, preferiren apostar per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary (Flaubert) o Anna Karènina (Tolstoi), que lluitaven contra les convencions patriarcals de la seva època.

En el món de la pintura el mite de la ‘femme fatale’ es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.

La ‘femme fatale’ s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’ls reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins al 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes. La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una ‘femme fatale’. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres –per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.

Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: “Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... S’hi devia resistir”.

L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar. Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats. Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar –diuen– la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.

www.antonijaner.com

stats