11/06/2013

Feminisme, ecologisme, independentisme

2 min

Es tracta només d'una intuïció que no voldria que fos corroborada per la realitat, però que el meu instint aràcnid m'obliga a apuntar en aquesta columna: ¿i si a l'independentisme (l'independentisme català, per a més senyes) li succeís com al feminisme i a l'ecologisme? M'explico: tots tres són moviments sorgits d'allò que presumptuosament se'n diu minories (tot i que considerar minoria les dones, que són més de la meitat de la població mundial; el medi ambient, que essencialment és tot el planeta, o la ciutadania catalana, que representa una massa social i crítica no gens desdenyable dins el conjunt d'Europa, sembla un atreviment massa gran). Tots tres, també, van sorgir en el trànsit entre el segle XIX i el XX, amb diferents fases -això sí- de desenvolupament. Tots tres moviments, també, van aparèixer com un clam de protesta radical contra una situació injusta, i, per això, han anat més o menys lligats tradicionalment a l'esquerra. I tots tres duen camí de convertir-se en un ingredient ideològic més, que el sistema majoritari engoleix i digereix sense gaires problemes.

Sense anar més lluny, al feminisme i a l'ecologisme ja els ha succeït. De fet, Europa ja disposa de partits d'extrema dreta dirigits per dones (el Front Nacional de Marine Le Pen, la UPyD de Rosa Díez), sense que això vulgui dir que s'hagi produït, encara, una cosa tan bàsica com l'equiparació de salaris entre homes i dones per una mateixa feina (el feminisme canònic, diguem-ne, segueix concentrat a denunciar anuncis de publicitat en què surten dones despullades, com si aquest fos el gran problema). L'ecologisme, d'altra banda, ha estat assumit per totes les forces polítiques europees sense excepció: no n'hi ha cap ni una que no inclogui en els seus programes electorals un apartat dedicat al medi ambient, i ja fa anys que, en aquest àmbit, el PP no presenta, damunt el paper, propostes gaire allunyades dels seus adversaris de l'esquerra. Un altre problema és que se les creguin o no se les creguin, i que s'arribés a fer ministre de Medi Ambient algú com Jaume Matas.

L'independentisme encara es troba una mica més enrere: el seu predicament a Espanya és zero o menys que zero, mentre que a Catalunya és cada dia més hegemònic (ho diu fins i tot El Periódico ). A Europa ningú se'l mira exactament com una prioritat, però sí com una possibilitat de futur ben viable a curt o mitjà termini: extensos reportatges, així escrits com audiovisuals, de prestigiosos mitjans internacionals, a més d'una colla de declaracions de comissaris i alts càrrecs de Brussel·les sobre la qüestió catalana, ens guarden de mentir: l'independentisme català ha sortit del gueto, i en aquest sentit segueix essent decisiva la passa que va fer el president Mas després de l'últim Onze de Setembre, i també (o potser més) el lideratge d'Oriol Junqueras al capdavant d'ERC.

Tot això està molt bé, però la pregunta persisteix: ¿és l'independentisme català un negociat de minories predestinat al pactisme i al parasitisme? ¿O podem esperar-ne alguna formulació més sòlida?

stats