CORRENTIA

Feliços en la banalitat

Com a estat associable a la vida terrenal, la felicitat aparegué entre nosaltres, si no ho record malament, en algun moment de la segona meitat del segle XX. Abans, només existia la felicitat de l’altre món –només per a aquells que Déu Nostre Senyor situaria a la seva dreta el dia del judici final. Així i tot, mai no va arribar a gaudir d’un gran prestigi, ja que consistia en la contemplació de Déu durant tota l’eternitat. L’amenitat no estava gens assegurada. Per als nins, que no podíem entendre i valorar aquest assumpte, hi havia una altra versió: per sempre dels sempres, viuries a la vora d’una gran bassa de mel i te’n podries endur ditades a la boca. En conjunt, la religió catòlica no havia sabut resoldre la qüestió amb un mínim d’eficàcia. Les esglésies que va construir, la música que es va compondre a l’entorn de la fe i la pintura i l’escultura que en representaven els seus moments àlgids ens han acostat més a la idea de felicitat que no les promeses sobre la vida allà al cel.

En fi, va aparèixer la felicitat com a estat de cos i ànima, assolible ja en aquesta vida. Tal com ho record, a la introducció d’aquest ideal a la nostra quotidianitat, la publicitat hi col·laborà fervorosament. Començava a les llars EUA i s’aspergia mitjançant el nou cerimonial celebrat per les mestresses de casa. Betty Friedan, inexplicablement –o no– deixada de banda per les onades feministes més recents, va tractar la qüestió, amb una gran clarividència, a ‘La mística de la feminitat’, que els anys 70 del segle passat va ajudar a trencar moltes closques que protegien una tradició detestable. La felicitat terrenal arribava a les llars com a obsequi en comprar electrodomèstics. Si no t’arribava per tenir tot l’equipament que se’t proposava, podia envair-te la densa frustració que se sol assentar a les portes de la depressió i/o del ressentiment.

Després de la mestressa de casa, homes i nens foren cridats a la felicitat de manera irresponsablement agressiva. Tots els productes del mercat s’associaven ineluctablement a la felicitat, un cavallet de cartró o un conyac en copa calenta. Valia la pena corrompre’s, matar, perquè tu t’ho mereixes tot. I no podia ser d’una altra manera en el regne de la Banalitat, on la qualitat de vida ha estat vinclada pel luxe (i la pardaleria, perdonin).

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF