OPINIÓ
Opinió 05/12/2019

Fatxes

i
David Abril
3 min

EducadorJa són aquí. Ja hi eren. En letargia, com altres fonamentalistes que esperen el moment oportú per treure el cap del forat. Mentre alguns amics puntualitzen que no els hem de dir feixistes, ells no tenen cap problema a reivindicar-se orgullosament "fatxes". Tenen 52 diputats, que no és poca cosa, i el passat 25-N varen aprofitar per fer tota una demostració de la seva raó de ser, que no és altra que defensar allò indefensable, com negar la violència masclista, com també neguen el canvi climàtic o la llibertat sexual, que etiqueten com a "retòrica progre".

Perdem massa temps mirant de respondre les seves preocupacions, i analitzant quin és el seu grau de facherío, i el que venc a fer amb aquest article és proposar-vos una mixtura, en forma de check list, a partir del que plantegen dos llibres de manera complementària. Un és Anatomia del feixisme, de Robert Paxton, que es va publicar ja fa anys però ha estat reeditat recentment, que analitza rigorosament els feixismes, diversos però tots ells uniformitzadors, en el seu context històric. L’altre, molt popularitzat els darrers dies arran d’una performança parlamentària del conseller d’educació valencià, és Facha, del periodista nord-americà Jason Stanley, més centrat en la manera com opera el feixisme, certament impregnat de la preocupació gairebé vital de Hannah Arendt sobre la maldat humana.

En primer lloc, el feixisme s’apropia de paraules fortes del sistema, com ara la ‘llibertat’, encara que la facin servir justament per justificar velles i noves formes d’opressió. Boaventura de Sousa afegiria que, als altres, ens deixen els adjectius.

Segon, l’ús de la propaganda, que substitueix el debat d’idees. Els nous Goebbles són els Steve Bannon, cap de campanya de Trump, o els Rafael Bardají de Vox –i fins fa només un any, mà dreta d’Aznar a la FAES. Per ells, es tracta d’una "guerra cultural", i la propaganda i els mitjans són la seva arma. Prenguin-ne nota alguns, perquè aquí s’han fet forts.

Tercer, l’exaltació d’un passat mític patriarcal, l’enyorança d’un ordre que s’està perdent, amenaçat per coses com la lluita de classes, el feminisme o la immigració –que permeteu-me que us digui que no tenen res a veure amb les causes profundes del malestar social, però són aprofitades en benefici propi.

Quart, la mentida, que amb la propaganda generen, a través dels bulos i fake news, un vertader còctel Molotov que tergiversa la realitat, o n’inventa una de paralel·la.

Cinquè, la defensa d’un "ordre natural" de les coses, construït a partir de la subhumanització dels altres. No es conformen que la gent mori a la Mediterrània, cal també criminalitzar les ONG que salven vides, o fins i tot apuntar cap als més vulnerables, com els menors estrangers en acollida, amb totes les conseqüències, com s’ha vist amb els explosius llançats per l’extrema dreta a un centre de menors a Madrid.

Sisè, l’antiintel·lectualisme. Per això, les universitats, la ciència o l’escola estan en el seu punt de mira. El que cal no és pensar, sinó actuar. Per això, els i les docents són considerats adoctrinadors, i per això és bastant inútil debatre amb ells, perquè no van d’idees (cosa que no vol dir que el seu discurs no estigui ben armat ideològicament).

Setè, el victimisme. Com a mostra, un botó: a casa costra, qui més promou l’odi contra tota mena de col·lectius és qui més denúncies ha presentat els darrers anys per delictes d’odi...

Vuitè, l’ansietat sexual, cosa que explica la defensa de l’escola segregada per sexes, les mentides sobre violacions atribuïdes a migrants o l’homosexualitat com a amenaça fins i tot per a la supervivència de la nació.

Novè, el qüestionament de l’estat i, sobretot, d’allò públic: són considerats chiringuitos, com hem vist amb les polítiques sobre violència de gènere, negades i quan toquen poder, desmantellades. Tampoc no van de sindicats, perquè la nació és el seu concepte aglutinador front a la classe social.

Desè, l’ús d’una retòrica "antisistema", a la vegada que gaudeixen d’una certa simpatia per part dels poders fàctics i les oligarquies. Això serveix tant per a la cúpula de la conferència episcopal espanyola com per a l’Íbex-35, que ploren quan l’esquerra pot governar, però no quan l’extrema dreta avança.

El més preocupant és que el creixement de les desigualtats i l’empobriment de la democràcia són el brou de cultiu perfecte de tot plegat. I que la gent progressista ens movem en el terreny de la reacció al marc mental que ens imposen els fatxes. És a dir, que jugam en el seu terreny.

Per això urgeix pensar en positiu i en col·lectiu. Pensar en un ‘nosaltres’ inclusiu i subversiu, que incorpori les individualitats desorientades que de moment són alienes a la polarització que els fatxes alimenten, i que és una de les amenaces més preocupants i menys visibles, aquí i ara.

stats