Ens han avesat al control permanent. I ens hem deixat controlar sense piular, afegesc. Les càmeres de seguretat poden configurar el recorregut de qualsevol de nosaltres, si és que el senyal dels repetidors dels mòbils no ho concreta a bastament. Som en un expositor involuntari, els espectadors del qual són massa difusos, inconcrets. Hom accepta, amb matisos i arguments, que les forces de seguretat tinguin accés a les nostres involuntàries biografies digitals, però la deixadesa col·lectiva, el temor a un mal inconcret, ha permès que també acceptem ser controlats per tota casta de persones autonomenades guardians de no se sap ben bé què. L’increment d’aquests, en les circumstàncies més inversemblants, fregaria la paranoia per la seguretat, si no fos perquè ni n’aporten ni tan sols tindrien capacitat de fer-ho. Em passà l’altra dia quan vaig omplir el cotxe de deixalles que no haurien d’acabar als contenidors del carrer. La maleta plena amb destí al punt verd del polígon de Son Castelló. Farcit d’esperit ciutadà, vaig demanar al guarda on les havia de depositar. Plagueta en mà, em demanà el DNI. Sorprès per la sol·licitud, i conscient de ser en un lloc on ja hi ha prou càmeres de seguretat per controlar matrícules i persones, vaig demanar el motiu de la increïble norma. M’argumentà que era per comprovar l’empadronament que atorga dret a utilitzar el servei públic. Sí, el mateix DNI que no atorga versemblança de domicili a l’hora de volar, serveix per confirmar-la per llançar fems. Una altra acció inútil, molesta i innecessària, feta per atorgar potestas a qui no té auctoritas. Un capítol absurd més en un país absurd i ineficient.
