Els de la nostra generació –mallorquins nascuts entorn del 1980– hem crescut amb el turisme com a ordre natural de les coses. Potser no cal haver-se criat en un municipi turístic –personalment, he crescut entre Inca i sa Pobla– per saber de la importància del fenomen com a font d’ingressos, com a succés de naturalesa estacional però molt vertebrador de la nostra vida en comú, i l’economia.
Quan hem anat a passar els estius vora el mar, el turisme ha estat el nostre pa de cada dia amb tota la seva banalitat virolada: milers de turistes arreu, omplint l’arena on anàvem a jugar, els passejos on trescàvem amb les bicicletes, els restaurants on encara esperàvem trobar taula, i on sopàvem de la mateixa pizza al costat de famílies vingudes d’arreu del món. Entorn del turisme s’han creat vocacions, estudis universitaris; tinc companys que sabien que volien dirigir un hotel o ser cuiners, regentar una discoteca, des de ben joves. El turisme era tan natural com l’aire que respiràvem –quan era pur–: totes aquelles masses de gent volandera, que tanmateix desapareixien en unes setmanes frenètiques: a finals d’agost tot ja tenia un aire esbravat i les platges tornaven a buidar-se com desguassos, els hotels tancaven i pintaven els vidres, els restaurants abaixaven la persiana i els cambrers tornaven a casa o a l’atur.
Els mallorquins han solgut tenir davant del turisme una actitud ambivalent: per un costat, es veia que havia capgirat l’economia i havia tret molta gent d’altres oficis menys agraïts (així, la marjal poblera o les fàbriques d’Inca), havia donat valor afegit als nostres immobles o terrenys, però per l’altre costat hom s’adonava que ens havien fet fora de casa i que havien destrossat el paisatge empastifant-lo de ciment, i que com a comunitat havíem quedat desdibuixats, reduïts a ser un plegat d’indígenes confosos o perduts entre tants d’estímuls llaminers, alienats entre la disbauxa i una riquesa que tanmateix mai no acabem de fer nostra, tret d’algunes engrunes que podem engrapar de sota la taula servida políticament per a les grans cadenes hoteleres.
Ara comencem a cobrar esma sobre el pacte que vam fer amb aquest dimoni boiet. El turisme com a eix vertebrador d’una economia –que ja és tota global i enormement voluble– implica apostar-ho tot a una sola carta, la qual té moltes opcions d’esgotar-se ben aviat. Si posem tots els ous al mateix cistell, hi ha moltes opcions de trobar-nos amb la trencadissa que ja palpem arreu de les Illes. La cosa ja és absolutament insostenible.
Ara, a més, el turista no només el trobem a l’hotel i al carrer sinó al vaixell, a la ciutat flotant del creuer de luxe que embruta més que una central tèrmica, i que ens deixa amb un pam de nassos quan el veiem partir sota el torterol de fum, que potser ens deixa alguns calerons, però no progrés. Igual que hi ha intel·ligència artificial sense consciència, el turisme és riquesa sense cultura, i abundor sense tampoc consciència a llarg termini, destrucció sense creació ni d’altres contrapartides remarcables que la supervivència rònega d’un sector de la població.
