ProfessoraDels anys a Primària –egebé, de fet– en guard memòria inesborrable. Record, sobretot, les sortides escolars que en aquella època es feien, gairebé prescriptivament, a la factoria Quely i a la fàbrica de cervesa de l’antiga carretera de Llucmajor. En record unes sitges de malta enormes i una olor enganxosa que acompanyava la tornada a l’escola, sempre amenitzada per cançons que parlaven d’elefants gronxadors i de pintoresques mentides, i per qualque bromista que agafava el micro i ens feia esbutzar amb qualsevol bajanada. Era tan fàcil riure, llavors...
També record un matí a una finca agrícola, on ens deixaren tastar unes maduixes enormes, que ens tacaren les puntetes dels dits i ens picaren la llengua amb una acidesa excitant, i una excursió a Bonany, on algú va cantar unes gloses indesxifrables però salvatgement divertides, i on vàrem poder comprar cintes de la Mare de Déu i altres souvenirs ermitans per dur a casa.
Però l’experiència més preuada eren els capvespres en què ens deixaven anar a collir les taronges de l’hort de l’escola. Molt diligentment les recollíem a la falda de la blanquíssima bata de l’uniforme i pasturàvem lliures una bona estona entre els solcs i els caminois d’aquell trosset de foravila atrapat dins les instal·lacions escolars.
També record haver visitat la central elèctrica de Sant Joan de Déu, on ens meravellà el potent imant gegantí que generava un corrent elèctric altern en girar prop d’una bobina. Dies després, al laboratori de l’escola i reproduint artesanalment el procediment i altres amenitats de l’electròlisi –també amb les nostres blanquíssimes bates–, ens sentírem a prop dels grans noms de la història: Galvani, Volta, Tesla, Edison, Graham Bell...
El nostre pas pel Batxillerat –BUP, en deien– va ser encara més engrescador. Ens marcaren els capvespres a la pista d’atletisme, esperonats per un entrenador expeditiu que aconseguí fer-nos emular, contra tot pronòstic, les gestes de Fostbury, Bob Beamon, o Pietro Mennea. Els temps morts encara eren més edificants i els invertíem esforçadament en altres aprenentatges igualment crucials en l’adolescència: inacabables discussions sobre els cubicatges dels carburadors, l’armament de la Segona Guerra Mundial, o les vicissituds de Pink Floyd o Supertramp. A més, clar, d’altres secrets autodidactismes propis de l’edat.
Inoblidable l’acampada, organitzada per un professor scout, a Maristel·la, d’on vaig tornar amb una genollera feresta i una ressaca considerable. Més extraordinàries encara les iniciatives de la professora de Literatura de 2n curs, que ens va dur un vespre a un recital de Jayme Marques al Trui de la plaça de Santa Creu, i que ens deixava els seus llibres de Neruda plens de subratllats i anotacions.
O l’obra de teatre que muntàrem per recaptar fons per al viatge d’estudis a Itàlia, o les desfresses de Carnaval, o el xibiu on fèiem la revista i on ningú ens feia els comptes, o el vestit de fogasser morat que duia el vespre del sopar de COU amb un 'blazer' blanc i unes 'vuitanteres' arracades de llautó en forma de ploma. Per no parlar de les infinites voltes que férem pel pati 'dels grans' durant els esplais per fer-nos topadisses amb en Miki Sales, un extraordinari exemplar de mod, de qui no arribàrem a saber mai si tenia una conversa a l’altura de la seva meravellosa Vespa Primavera. Quins temps...
No vol dir això que hagi oblidat o que menystengui altres nocions més acadèmiques. Déu me’n guard. Puc recitar de memòria Espronceda i jur que no puc amollar l’aigua de la pica sense pensar en Coriolis. Record fins i tot haver aplicat la propietat distributiva a la multiplicació de vectors, que ja és recordar coses... Però la vertadera fàbrica de records era d’una altra naturalesa.
Hi pens sovint, ara, en veure els alumnes a l’aula, separats i emmordassats, i privats de laboratoris i biblioteques, de tallers de teatre, de trobades i sortides, i de la majoria d'extraescolars. També en veure’ls al pati, limitats al seu grup bimbolla, sense sortir de l’espai assignat i envoltats de normes i professors. És de suposar que aprendran moltes coses, sí. Però, com aconseguiran fabricar els seus records?
Per això s’agraeixen les iniciatives de moltes entitats i institucions que continuen oferint activitats complementàries –adaptades, naturalment–, i que mantenen la fe en un curs tan normal com sigui possible.
Especialment lloable és l’esforç del teatre Principal de Palma que, en uns moments tan complicats per a l’experiència escènica, ha reinventat la manera en què els estudiants puguin sentir el caliu teatral: representacions en streaming, descomptes per a grups superreduïts, activitats formatives, tallers de dramatúrgia, tutories teatrals, recursos educatius... Segur que qualque dia, a qualque banda, qualcú ho recordarà.
