ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Eugène Ionesco (I)

JOAN GUASP
JOAN GUASP

Llegir teatre és la meva gran debilitat com a lector. M’encanta el teatre representat, ben dirigit i ben interpretat, però em fascina la seva lectura en soledat i penombra. Llegir teatre en aquestes condicions no té preu. Així i tot, he d’admetre que, dins els gèneres teatrals, hi ha diferents subgèneres. El que a mi m’enlluerna de veritat és el que es coneix com a tragicòmic, el que et fa riure i pensar, el que et deixa desconcertat i amb la boca oberta, sense saber si l’has acabat d’entendre o no. Això, pel que fa al contingut. Quant a l’estil, ha de consistir en una bateria de preguntes ràpides i respostes incongruents en aparença, i en clau de ping-pong, de rèplica i contrarèplica ben orquestrades. Al mateix temps, ha de gaudir d’una llibertat i d’una espontaneïtat absolutes. El teatre d’Eugène Ionesco, almenys el dels seus inicis, pertany a aquest subgènere que he intentat descriure. Se l’ha qualificat de teatre de l’absurd, de perfil, o teatre d’aventures imprevistes, com deia Jacques Lemarchand. Jo el qualificaria de teatre 'filosoficojuganer'. No és un concepte rebuscat, ja que ell, d'un bon principi, va anomenar les seves obres drames còmics, o antipeces, o antiteatre, en definitiva. Crec que la va encertar del tot. En el seu moment, i encara ara, s’ha de considerar que el teatre d’Eugène Ionesco va causar l’impacte que l’autor cercava: fer un teatre d’humor seriós. Potser a algú li pot semblar sorprenent, però es veu que Ionesco coneixia bé quina cosa era l’humor: la cosa més seriosa que existeix. El mateix Lemarchand digué que Ionesco fugia del rondinament dramàtic, la qual cosa no sé exactament què significa però que em sembla del tot encertat. “No sé mai d’on vindran els trets, però sé que m’aglapiran, perquè sóc la diana, i comprovo que és un tirador tan hàbil com Buffalo Bill el que tinc davant meu”. Així és el teatre d’Eugène Ionesco, sempre et fereix i t’abat, et tomba.

Personalment, he d’admetre que és així. Si ho expressés de manera vulgar, hauria de dir que el teatre d'Ionesco a mi sempre em tira de cul a terra. Però, la meva culada va sempre acompanyada d’una gran gaubança.

Ionesco no només és 'La cantatrice chauve', però és aquesta l’obra que el va donar a conèixer i la que li va donar la fama tan merescuda que té. Tota la resta, des dels inicis, com 'La lliçó', 'El mestre', 'Les cadires', 'Víctimes del deure' i d’altres, no fan més que confirmar la seva vàlua i la seva originalitat. És cert que 'Rinoceront' li va proporcionar una aurèola mundial, una celebritat que segurament ni ell mateix s’esperava, però jo sempre el reivindicaré per 'La cantant calba', en primer ordre d’impacció prototípic i singular.

Llegint 'La cantant calba', més que contemplant-la com a crític o espectador, en la qual no hi ha cap cantant, ni masculina ni femenina, ni tan sols hi ha cap personatge calb en tota l’obra, vaig projectar mentalment escriure una obra que es titularia 'El tigre'. Tampoc sortiria cap tigre en escena, encara que hi seria en esperit. En aquesta obra meva, els personatges, burgesos i ben situats socialment, es passaven tot el temps esperant l’aparició del tigre absent, i aquest no apareixia en tota la funció. Aleshores, al final, jo, l’autor, pujava a l’escenari per saludar, i el públic no parava de cridar: “On és el tigre? On és el tigre?” Jo arrufava el nas i contestava, tot seriós: “El tigre és el públic. El tigre sou vosaltres”. I em tiraven tomàtigues madures, ous podrits i pebrots albergínies que s’havien marcit feia setmanes. Després jo marxava cap a casa, tot gloriós, amb el cor farcit de bons auguris i d’una felicitat profunda. Les dents espetegaven d’alegria com unes castanyetes. Tec-a-tec, tec-a-tec! Tanta sort que no se’m va ocórrer titular aquella obra, 'El mico', en comptes d''El tigre': m’haurien linxat allà mateix.

Sovint se m’ha dit que jo bec del teatre de l’absurd, que és el teatre de Beckett, d’Adamov, d’Ionesco i d’altres. Jo no sé si bec del teatre de l’absurd, el que sí que sé és que bec del teatre de tots aquests autors, perquè aquests autors beuen del teatre de la vida. Jo penso que la vida és la vida, però no sé fins a quin punt la vida és absurda. Si la vida és absurda, el meu teatre, sense voler presumir de res, és, com el teatre de Beckett, de Pere Capellà, d’Alexandre Ballester, de Manuel de Pedrolo, de Harold Pinter i tants d’altres, teatre de l’absurd. Perquè no deixa de ser, ni vol que deixi de ser-ho, teatre de la vida. Teatre del 'malestar de l’existència' passat pel sedàs de l’humor reverent. Paraula d’Ionesco i meva. Un teatre que, al cap i a la fi, és primordialment teatre de l’abstracció. Abstracció que el mateix Ionesco va voler, en contra del meu gust personal i del meu ideal estilístic, 'superar' i deixar enrere. Amb molta mestria i ofici, tot s’ha de dir.

La virtut més gran que té per a mi el teatre d’Eugène Ionesco és que m’inspira, a ser jo, un jo creatiu i feliç. És el seu estil, més que el seu contingut, però també, se m’encomana, em provoca unes ganes boges de posar-me a escriure diàlegs semblants als seus. Això és, i era molt i molt d’agrair, per a un jove autor que volia escriure teatre i no havia trobat encara el seu to ni el seu ritme. Però, amb els anys, un acaba per creure-ho tot. Sap que a l’ésser humà i al món li pot passar qualsevol cosa, perquè ja n’ha vistes de tot color. En el meu cas, sé que la ficció literària és tan real com la mateixa realitat. Si algú vol convèncer-me del contrari, que ho intenti. Fracassarà. Fracassarà estrepitosament. Li posaré davant el nas el teatre d’Eugène Ionesco. Només és un exemple, però com Groucho Marx amb els principis, en tinc d’altres i molts d’altres.

Els personatges d’Ionesco estan sonats, perquè el mateix Ionesco, com tots nosaltres, també hi està. Tots hi estem. Gràcies a Déu. Déu mateix deu estar ben sonat, perquè si no hi estigués, no hauria creat el món i l’home així com és.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF