OPINIÓ

Estranger a pesar seu

Un literat acaba de rebre una carta provinent de Madrid. El contingut és prou important com perquè obri el sobre amb calma i la llegeixi, còmodament assegut, amb atenció. Efectivament, es confirma la notícia que esperava. L’acaben de nomenar membre corresponent de la Real Academia Española, corresponent estranger, per ser més precisos. Tot un reconeixement als mèrits contrets en el món de les lletres i de la cultura. Un veritable honor... que tanmateix no acaba d’acceptar el receptor de la missiva, que es comença a bellugar inquiet a la cadira. La placidesa de l’ocasió s’ha transmutat en irritació. Tan molest se sent que, en acabar una segona lectura per assegurar-se que no s’havia equivocat, està a punt d’estripar la carta. Es conté i no ho fa. No és home que es deixi portar per impulsos emotius d’aquesta mena. En comptes d’això, agafa paper i ploma per donar les gràcies al Sr. Catalina, el secretari de la sessió plenària de l’Acadèmia que l’ha nomenat. I ho fa amb el mateix tractament rebut, com a corresponent estranger.

El més curiós d’aquest cas és que l’estranger era mallorquí de naixement i nomia Miquel Costa i Llobera. Per descomptat la seva resposta no va agradar gens ni mica al tal Catalina, que, ofès, ràpidament la va mostrar a un dels membres numeraris de més renom i amic de Costa, Marcelino Menéndez y Pelayo. Corria l’any 1902. L’amic Menéndez s’enfadà encara més que el secretari i ho va fer saber al pollencí. Aquest ho contà a Antoni Rubió amb els següents termes: “Menéndez se posá furiós contra mi y el meu catalanisme, per més que l'Estelrich procurás calmarlo assegurantli que jo no podía haver fet un insult a l'Academia. Després el meteix Secretari m'escrigué suplicantme que li remetés el seu ofici, en cas d'haverlo ell enviat ab la redacció equivocada. Lo hi vaig remetre a volta de correu, y després en vaig rebre un altre redactat conforme havia d'estar”. Miquel Costa ja no era corresponent estranger, sinó espanyol. Com havia de ser. Però la cosa no acaba aquí.

Costa entengué perfectament que errors com aquell no eren fruit de la casualitat. Si l’havien qualificat d’estranger era perquè no el consideraven com un d’ells, com un membre de ple dret de la comunitat nacional. Alguna cosa del subconscient havia traït el secretari. I la reacció desmesurada de Menéndez y Pelayo a la contestació del poeta mallorquí no en deixa cap dubte. Costa ho té clar quan continua dient a Rubió: “Aquest fet ¿no es veritat que sembla un símbol? La gent de la Cort se pot equivocar: nosaltres hem de tenir la culpa de les equivocacions d'ells. ¿Com no, si som nosaltres provincians y ‘catalanistes’? La paraula ‘extranjero’ me l'havía posada l’Academia, y al transcríurela jo, era jo un separatista criminal... Com si jo pogués donar les gracies d'una cosa distinta de la que se'm comunicava! Després de les explicacions donades a n'Estelrich, supós qu'en Menéndez voldrà reconéxer la veritat”.

No sabem si Don Marcelino ho va arribar a reconèixer mai. De fet, no ens consta que es barallessin amb el prevere i poeta. Per al que sí que ens serveix l’incident és per saber que la qüestió nacional a Espanya ja era polèmica en aquelles saons per uns motius molt semblants als actuals. Que els castellans i, sobretot, ‘la Cort’, no consideraven totalment ‘assimilats’ aquells que tenien una visió plurinacional o regionalista de la pàtria. O s’acceptava la visió castellana, centralista i uniforme d’Espanya o no es podria rebre la consideració de veritable espanyol; però el més curiós és que l’afectat no ho podia manifestar i manco posar-ho per escrit en una carta oficial, com va fer, molt hàbilment, Miquel Costa. Ens recorda molt els temps actuals, quan no es pot desenvolupar una vida plenament diferenciada de la realitat castellana però tampoc no és possible ser un separatista conseqüent. I manco ser nomenat membre de la Real Academia.

Però 1902 no és 2018. Ara és molt pitjor. El motiu del nomenament de Miquel Costa només era un: el mèrits contrets com a poeta. Com a poeta en català, hem d’afegir. No sé si això seria possible en l’actualitat per a algú que era considerat un “catalanista separatista”. I encara més improbable seria que el Menéndez y Pelayo de torn volgués ser amic seu.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF