A l’article que va sortir publicat fa dues setmanes, vaig fer una breu referència a la meva parella i vaig escriure les paraules ‘amor meu’. En realitat, mai he estat gaire partidària dels apel·latius en matèria sentimental: quan estimo algú, el seu nom adquireix una força especial, es carrega de connotacions positives i estimulants i, per tant, no se m’ocorre res millor que evocar aquesta intensitat cada vegada que m’hi dirigeixo. Potser sí que, en ocasions puntuals, i gairebé sempre per escrit, puc teclejar un ‘bon dia, amor meu’ al whatsapp o a un correu electrònic. En general, però, les denominacions tendres les utilitzo més aviat amb algunes amigues i, sobretot, amb la meva mare i la meva germana: ‘preciosa’ i ‘guapa’ surten disparades com un automatisme en cada salutació, pràcticament, i —en el cas de la meva germana, sobretot— no puc evitar emprar molt sovint els barbarismes 'carinyo' i 'bombón'.
No obstant això, reconec que, quan l’altre dia escrivia ‘amor meu’ al darrer paràgraf de l’article, vaig aturar-me uns segons per valorar les alternatives semàntiques que tenia al meu abast, m’agradessin més o menys. Allò que jo cercava en aquella darrera frase imperativa era un equivalent al 'honey' anglès, o fins i tot al 'baby': quelcom tendre i provocador; seductor i informal. Al Principat, per exemple —i diria que el seu ús es limita sobretot a la variant femenina—, sí que podrien dir ‘nena’ com a sinònim de 'baby', en un context així; a Mallorca, però, no diem ‘nena’ —per dir niña—, sinó ‘nina’, i resulta que, si bé la frase ‘vine aquí, nena’ pot funcionar —a Catalunya— en un context de flirteig o seducció —lleugerament hortera—, l’alternativa mallorquina —‘vine aquí, nina’— ens fa pensar irremeiablement en una veïna de més de seixanta anys que ens demana que ens hi apropem per ajudar-la a baixar les escales.
Pensant en més variants angleses, vaig buscar un terme amb una significació similar al 'sweetheart', però vaig concloure que ‘amor meu’ —o ‘amor’, si algú ho prefereix— seria, al capdavall, el que més s’hi aproparia, malgrat que en anglès també tindrien el 'my love'. En aquest punt, naturalment, vaig tenir presents els nostres ‘estimat’ i ‘estimada’, però, a diferència del que passa amb els conceptes anglesos esmentats fins ara —'my love', 'sweetheart', 'honey', 'baby'— cal admetre que un ‘gràcies, estimat’, no seria d’ús exclusiu per a la parella, necessàriament, sinó que ben bé podria ser una fórmula d’agraïment entre formal i amistosa dirigida a un amic. De fet, tots sabem que no és gens estrany començar una carta dient ‘estimada Maria’ o ‘estimat amic’, i aquest ús no implica en cap cas un excés de confiança i menys encara d’ intimitat.
Una mica frustrada per l’absència de traduccions literals per als apel·latius anglesos que acostumo a escoltar a les pel·lícules americanes, vaig procedir a revisar totes les denominacions afectuoses que em venien al cap en català i, tot seguit, vaig passar a descartar els barbarismes —'carinyo' era el guanyador, seguit de 'bombón'—, les al·lusions monàrquiques —reina, princesa—, els adjectius que no funcionaven igual de bé en canviar de gènere —‘bona nit, preciós’ sona estrany, com a mínim—, els noms d’insectes o animals —cuca, osset, moixeta—, les referències lul·lianes —amat—; els extremismes cursis —solet, pastisset de crema, dolça meva—, o les fórmules que també empraria una padrina per cridar el net —confit, vida.
Potser algú coneix aquella història que conta com, en una ocasió, un grup de lingüistes es va reunir per decidir en quina llengua sonava millor la declaració d’amor més bàsica i genuïna: el ‘t’estimo’. Després de valorar diferents idiomes —'I love you', 'Ti amo', 'Ich liebe dich', 'Te quiero', 'Je t’aime', 'T’estimo', etc.—, van concloure que la versió en català era la que tenia una sonoritat més sublim, però amb un matís: la fórmula guanyadora era la versió en català de Mallorca, concretament; el nostre ‘t’estim’, que suprimeix la ‘o’ principatina i acaba amb una ema que arriba com una besada.
Per tant, assumint que aquesta anècdota sigui certa, no puc evitar fer-me la següent pregunta: com és possible que, a Mallorca, ens diguem que ens estimem de la manera més bonica i dolça de totes i, en canvi, no tinguem més apel·latius per a la parella —exclusivament per a la parella, vull dir— que puguin adaptar-se a registres i intencionalitat diferents? De moment, proposo anar pensant alternatives al 'honey' que puguin endolcir el nostre argot sentimental: estaria bé evitar, però, que el llistat de suggeriments sembli una mena de catàleg de productes amb denominació d’origen —‘cabell d’àngel’, ‘confitura de figa’, ‘ensaïmada llisa’, ‘cremadillo de sobrassada i mel’, ‘coca de patata’— i cal aconseguir que sonin com a mínim tan bé com un ‘t’estim’. Cap proposta?
