Fa un bon grapat d’anys, en un dels meus primers viatges a l’illa de Còrsega, l’île de beauté, que diuen els francesos, per participar en una reunió de feina sobre la insularitat, d’aquestes que organitza la Comissió de la Unió Europea, que et tenen tancat a pany i forrellat des de les vuit del mati fins que ja fa fosca, un grupet de funcionaris corsos, naturals de l’illa, em van convidar a fer una volta per la ciutat. Com era normal vaig dir que sí sense pensar-m’ho, em feia ganes conèixer bé Ajaccio, la capital, i per aquests quefers, si vas acompanyat de gent del país, et trobes mes còmode i a gust i coneixes els indrets que realment s’ho paga conèixer.
Ben aviat, en sortir dels edificis administratius, em va sobtar veure un desplegament de la gendarmeria francesa com no havia vist mai a cap altre indret de França. Estic parlant del anys noranta i això que avui és habitual i fins i tot ens hi hem acostumat quan hi ha alertes per terrorisme, en aquells moments em va sobtar molt. Veure els gendarmes d’elit francesos armats fins a les dents, escrutant-ho tot i a tothom, em va parèixer exagerat. Vaig demanar als companys corsos què passava, la resposta fou breu: “nous sommes en lutte contre l’État français”. Realment em va venir de nou, tot i que coneixia la situació de Còrsega, però aquell desplegament quasi militar em va parèixer exagerat. Tal vegada la justificació era el terrorisme, que assotava l’illa, avui superat. Per cert, a les eleccions regionals, en segona volta, es va imposar una coalició de nacionalistes i independentistes corsos que avui governa l’illa i que envià els partits francesos a l’oposició.
Parlant de casa nostra, el passat 30 de desembre vaig acudir a la manifestació que habitualment es fa la vetla del 31 de desembre, Diada de Mallorca, encara que de moment no oficial. Una hora abans de començar, al Born, al petit espai no ocupat per les terrasses, mentre ens anàvem concentrant els manifestants més puntuals, vaig tenir la sensació de reviure aquella imatge que m’havia quedat gravada aquell horabaixa de primavera a Ajaccio. Un desplegament policial d’aquests que volen ensenyar muscle. Vaig pensar en la delegada del gobierno (ella s’ho fa escriure així) i vaig imaginar-me els seus pensaments: què s’han cregut aquests indepes catalufos que em muntaran un pollastre una vegada més!
Sincerament, mentre pensava que en una ciutat turística com Palma cal anar amb molta cura a l’hora de fer aquests desplegaments policials, més propis d’una alerta terrorista que d’un control a una manifestació, que fou com sempre pacífica i tranquil·la, com som la gent d’aquesta illa, se’m va atansar una parella d’estrangers i em van demanar contra què estàvem lluitant. La seva cara d’estranyesa en un indret per ells sinònim de pau i tranquil·litat era semblant a la d’aquells funcionaris de Madrid que es pensen que la nostra terra és una mena d’espai circular amb una palmera al bell mig, tot envoltat de platges verges on passam tot el sant dia sense fer res. Com podeu imaginar, els en vaig fer cinc cèntims, de la situació del nostre país. La seva resposta fou (eren francesos) “estau en lluita, com a Còrsega!”.
Evidentment, la nostra situació no és la mateixa, tot i que els corsos, quan parlen de nosaltres, la primera paraula que se’ls acut és balearització i això per ells és un mot amb unes connotacions negatives que superen en contundència qualsevol dels sinònims de degradació territorial i cultural dels més forts imaginables per un mallorquí o illenc en general.
Per ells, que viuen sota el jou del centralisme francès, aquesta paraula és sinònim de renúncia, de pèrdua de la voluntat de resistir com a poble, de cessió de la pròpia identitat a un Estat que no els respecta, que menysprea la seva llengua i la seva cultura. Que es va endur els fills de les famílies benestants de l’illa a estudiar al continent, preferentment a les escoles militars (Napoleó en fou un). Una illa que va ésser venuda per la República de Gènova a França el 1768, per cert poc després que nosaltres fóssim annexionats a Castella com a botí de guerra i el mateix any que el rei espanyol Carles III (sí, el millor batle de Madrid) signàs la Reial Cèdula d’Aranjuez que imposava l’alfabetització en espanyol a les nostres escoles.
Fa mal dir ara i aquí si estam en lluita, la delegada del govern ho té més clar. Al meu parer, viure com una mena de convidat a casa teva, veure com no respecten la teva manera d’ésser, la teva llengua, la teva cultura, abusen del teu territori, que només veuen com una font de recursos econòmics, és això que els corsos anomenen balearització, o sia una situació que si no vols admetre, si t’hi vols rebel·lar, només té una solució: primer la presa de consciència de la situació i després la lluita, pacífica, contra l’estat i els seus apèndixs.
