21/06/2013

Esperem iniciatives més estimulants

3 min

No em costa imaginar, i fins tot comprendre, que el govern espanyol estigui molt ocupat intentant defensar-se de la riuada Gürtel-Bárcenas, i que al govern català li pugui passar una cosa similar amb la transició nacional i amb la riuada Millet. Mentrestant, però, l'economia no es recupera, l'atur va augmentant i molts ciutadans es pregunten ¿què fan els governs?

No se'ls pot acusar gratuïtament d'incompetència, ja que molts dels que han arribat a aquestes responsabilitats ja han demostrat la seva vàlua. També és cert que hi ha una part d'impotència, perquè les seves actuacions vénen limitades per directrius europees en un cas, i per espanyoles en l'altre; i també per les pressions dels mercats financers, que actuen per sobre de tots tres nivells de govern. Però tot i això, no és lògic que no es vegin enlloc iniciatives públiques que puguin significar plans d'estímul per a la sortida de la crisi i per a la creació de llocs de treball.

Es confia molt, amb raó però exageradament, en la demanda exterior (exportacions i turisme), però sembla que no s'entengui que amb això sol no ens en sortirem, entre altres raons perquè depèn del que passi en altres economies. És imprescindible la recuperació de la demanda interna, tant privada com pública, ja que és d'aquí d'on han de sortir la majoria dels llocs de treball que es puguin crear en els propers temps. Fa més de tres anys que estic dient que l'única manera d'assegurar llocs de treball estables, i no artificials, és posant en marxa activitats econòmiques que responguin a necessitats reals de la societat, que ajudin a resoldre problemes que tenim al davant i que tinguin un component de valor afegit important en aportació de treball.

Sense oblidar-ne d'altres, crec que el principal problema que tenim com a país és la necessitat de canviar la nostra manera de produir, transportar, consumir, i utilitzar, l'energia. Estic parlant de tot Europa, però els problemes de futur són especialment greus a Espanya i encara més a Catalunya, a causa de la situació relativa pel que fa a la manca recursos propis, a la nostra dependència i a la insuficient integració catalana en el mercat europeu. Un recent informe de la Fundació Catalunya-Europa ens recorda alguns trets que justifiquen aquesta diagnosi.

En relació a Catalunya: 1. La nostra dependència energètica exterior, que era del 60% el 1990, ja ha arribat al 75%. 2. La part del gas i el petroli en el consum és d'un 72%; a la UE no passa del 60%. 3. Més del 13% de les importacions catalanes del 2011 van ser de productes energètics, i van suposar el 65% de tot el dèficit comercial català. 4. Catalunya, que cada vegada depèn més del gas, no te cap interconnexió gasística amb França ni amb Àfrica, i l'únic abastament de gas és la regasificadora de GNL de Barcelona, que ja té 45 anys. 5. No disposem de cap emmagatzematge subterrani de gas al territori. 6. Durant els propers deu/quinze anys hauran acabat la vida útil les tres nuclears en funcionament i no se'n preveu cap de nova. 7. Algunes restriccions han fet que la penetració de les energies renovables (eòlica i solar) sigui només del 4%, molt més baixa que l'11% del conjunt de l'Estat i el 10% de la UE. I 8. La Península té una capacitat d'interconnexió elèctrica amb Europa de només un 3% de la capacitat de generació, comparat amb el 10% recomanat per la UE.

Aquestes i altres dades posen de manifest una situació d'enorme debilitat i dependència de cara al futur proper, tant per a Espanya, com encara més per a Catalunya, a causa del pes de la generació nuclear (el futur de la qual no és clar) i de la poca penetració de les renovables. Això vol dir que cal un gran esforç per canviar aquesta situació, però encara més per estimular accions d'estalvi en el consum i d'eficiència en l'ús.

Torno a dir que m'estranya no veure, ni a Madrid ni a Barcelona, plans ambiciosos de renovació del sector energètic (no només en la generació, sinó sobretot en la utilització) per fer menys perillosa la situació d'escassetat i de dependència que s'acosta. L'electricitat i el ferrocarril a finals del XIX, i el petroli, les carreteres i els vehicles al XX, van ser un gran motor de progrés. ¿No creieu que, a inicis del XXI, la reconversió del sector energètic pot constituir l'empenta de la reactivació a Europa, fent retornar cap a l'activitat productiva una enorme massa de capitals que no fan res més que especular amb totxos, matèries primeres o aliments? ¿Què és el que ens té aturats?

stats