Aquest conflicte, la tragèdia del qual, com s'anirà veient i ampliant cada dia, és de les que marquen la història d'un país, d'un continent i, per ser més exactes, d'una Unió Europea que, mentre vaig acabant aquestes línies, encara no s'ha pronunciat clarament sobre uns esdeveniments polítics d'una magnitud inqüestionable. En aquest Dragon Khan mediàtic del Procés, tot va caducant a mesura que passen els minuts. La lluita que se sostenia amb l'Estat des d'un punt de vista coherent però també des d'una debilitat i petitesa contrastables, ha esdevingut per la ignorància volguda i la fatxenderia, una lluita cada cop més justificada a causa de la manca de vies per sortir cap a una negociació que al final, tanmateix, s'acabarà produint. Com no era d'esperar en una democràcia occidental, els adversaris polítics de l'Estat Espanyol han acabat empresonats d'una forma que ni els reputats experts jurídics, així ho han expressat, hi donen suport, ni en el procediment que hauria de ser constitucional dins l'àmbit espanyol, ni molt menys en un context europeu que fa que els dirigents dels països que el constitueixen s'ho mirin esmaperduts. Quantes obvietats. Un conflicte més al cor de la vella Europa. Potser. Un repte de futur ben gran s'obre. Europa es mira al mirall mentre Mirelle Knoll, jueva de 85 anys que va sobreviure a l'extermini nazi, no ha pogut fer-ho davant el crim organitzat del totalitarisme que mai no va marxar. Quanta gent no s'ha omplert la boca amb el gran model francès o alemany a l'hora de liquidar els símbols més molestos d'un passat horrorós. Tots aquests reptes s'obren avui davant nosaltres, com un avenc.
L'any passat, al cor del carrer de l'Argenteria, a la llibreria on treballo, va entrar una senyora alemanya, va dir que era periodista, passava la setantena i una criada mexicana l'acompanyava. Sense cap diàleg ni coneixença prèvia va escometre el sofrit venedor de llibres amb un pintoresc monòleg. Que si la Merkel s'ha venut a Israel, que si Netnyahu assassí de palestins, si una vergonya per aquí, si una altra per allà. Els jueus, els jueus, els jueus... Davant calabruixos d'aquest calibre, si no sabem què fer, fins i tot escoltam. Però va escometre el llibreter: “I vostè no parla, no sap d'història?”. Tant va punyir que vaig poder esmolar el fibló que lluïa el calendari del dia: “Només sé que avui és l'aniversari del dia que vostès varen entregar el President Companys a Franco”. Sense saber massa què contestar, va afegir: “Veig que li semblo racista, vostè creu que ho sóc?” “Sí, senyora!” “Doncs ha perdut una bona clienta!”. La seva acompanyant avergonyida amb el numeret li aguantà la porta, em feu un senyal de paciència i varen marxar. Òbviament, ha complert la seva promesa.
Tots aquells que servim ciutadans de països que ens han venut com a més civilitzats que aquest petit país nostre, estam exposats a aquest tipus de gent i, òbviament, també a gent encantadora que arriba dels mateixos. En qüestió d'hores, dies o setmanes sabrem si articles d'ocasió com aquest tenen caducitat i es poden titllar de pamfletaris, desfasats de naixement o si, malauradament, haurem de fer un esforç per revisar- los i brunyir-los. No estarem molt a tenir noves al respecte. Per altra banda, per comprendre el periple, o el calvari, com vulguin, del President Puigdemont, caldrà entrar en la profunda reflexió i anàlisi de les passes duites a terme des del principi. La seva coherència i la seva equidistància. De moment tot és confós, però després dels insults, les calúmnies i les manipulacions sofertes és, ara per ara, l'únic líder europeu que pot haver fet moltes anades i vingudes, retòriques o literals, però és l'únic que no ha fet pas el ridícul.
