OPINIÓ

Erotitzar els ‘pagafantes’

Darrerament, i per sort, es parla molt de la importància que els homes abandonem la nostra zona de confort i ens impliquem en la defensa de la igualtat entre homes i dones. Resumidament, que ens facem feministes. Acceptada la pèrdua de privilegis que suposa ser home, la idea en si mateixa sembla senzilla, qui pot estar en contra de la igualtat? Altra cosa és fer-ho en un context en què la corrent ens du en un sentit invers. Perquè, diguem-ho clar, la majoria dels homes volen ser mascles alfa perquè pensam (i veim) que aquest és el model de masculinitat que garanteix l'èxit social.

Volem ser homes segurs de nosaltres mateixos, durs i amb un punt agressiu, heterosexuals, guapos i triomfadors en l'àmbit laboral. Ens emmirallam en els homes que creim que més agraden a les dones, els Christian Grey o els James Bond. Models carregats de paternalisme i condescendència en què és el mascle qui sempre du la iniciativa i sotmet la dona a la seva voluntat. Pensam que ser un mascle alfa és sinònim de desig entre una part molt important del col·lectiu femení i el que no és menys important, que condueix al reconeixement dels nostres amics i companys de sexe masculí.

I malauradament, tot i els avanços, massa sovint és així. Continua existint la idea que una dona que té moltes parelles sexuals és una 'puta' mentre que un home promiscu és un campió. Que és la dona qui s’ha de deixar seduir i 'conquistar' i, en conseqüència, no dur la iniciativa d’una relació. I ho pensen homes i dones, no tots i totes, però encara massa. Basta veure un First dates per adonar-nos que els temps no han canviat tant i que una part important de les que hi surten creuen que és l'home qui ha de pagar el compte per allò de “aunque soy feminista, creo en la caballerosidad”.

No ens enganem, mentre els models de 'masculinitat dominant' siguin percebuts entre els homes com els desitjables, difícilment podrem assolir canvis substantius. No debades, les actituds masclistes i els estereotips de gènere estan interioritzats en ambdós sexes. Per tant, encara que deconstruïm la masculinitat, que s'ha de fer, és important sensibilitzar també de la càrrega que sovint duen els homes sense ser-ne conscients. Perquè, no ho dubteu, no ser un mascle alfa com marquen els cànons i complir les expectatives ens genera frustració.

Per a la sociòloga Carmen Ruiz, part de la solució passa per desmuntar els mites de l'amor romàntic i en què les dones erotitzin els freaks i els 'pagafantes'. Veig complicat fer atractiu el personatge de la pel·lícula interpretada per Gorka Otxoa, precisament pel que representa el terme. Compartesc, en qualsevol cas, el fons i la idea que defensa. Encara que el motor del canvi no pot recaure que les dones canviïn els seus gustos sexuals, cal fer atractives indistintament del sexe o l’orientació sexual les masculinitats no tòxiques. En definitiva, homes i dones han de cercar relacions i models de masculinitat igualitària i rebutjar els que no ho són.

Es tracta precisament de rompre amb els estereotips del gènere masculí mostrant a infants, joves i adults que hi ha moltes maneres de ser home però que n'hi ha que són tòxiques i altres que no. Sensibilitzar els homes que els models vinculats a ser fort, valent, no plorar, ser actiu, imposar-se... són valors amb conseqüències molt negatives també per a ells. Dit d'una altra manera, hem de visibilitzar i fer atractiu que hom pugui ser home i ser tímid, empàtic, homosexual o insegur, i no per això ser manco home.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF