La banalització del mal és d’allò que ens intentà prevenir Hanna Arendt quan ens parlà d’Eichmann, el nazi que es presentà al seu famós judici com un buròcrata, un simple operari del sistema exterminador. Tornam a viure declaracions que, com les del tinent coronel de les SS, intenten encabir en un moment de la història actes i monuments que els són propis com una simple i pura conseqüència. En el debat sobre el monument de la Feixina, s’apel·la al fet que l’arquitecte és un tècnic, fins i tot un bon creador, que fa la feina de la millor manera que sap, sense que es vulgui recordar la màquina assassina que fou el creuer Baleares, a la qual dedicà l’obra. Potser fins i tot és plausible que no combregàs del moviment feixista liderat per Franco, el personatge que inaugurà el gran fal·lus. Ell, com molts dels mariners que s’enfonsaren amb el vaixell, no poden ser titllats irresponsablement de feixistes, però el monument, sí. Mai no volgué ser altra cosa que una manifestació de poder de l’època; feixista, evidentment. També Albert Rivera, un home que se sap amb poder de generar discurs, entaferrà fa uns dies que a les dictadures almenys hi ha pau i ordre, i quedà a gust. Si es tracta de complir ordres, de fer bé la feina que t’encomanen i d’assegurar l’ordre als carrers, el franquisme no estava tan malament. I sabem que no és així, que no pot quedar així en la imatgeria de les generacions presents i futures. S’ha d’eradicar qualsevol discurs condescendent amb l’època, si de veres se’n renega. La resta, els matisos i excuses, són un simple intent de banalitzar el mal en nom de l’obediència deguda, de la qualitat artística o, ja és tenir barra, de la pau.
