OPINIÓ
Opinió 15/01/2021

Epifania al Capitoli

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraSegurament una de les imprecacions més recurrents dels brindis de final d’any a totes les llars i en tots els formats deu haver estat allò de “Que l’any que ve sigui millor que aquest, perquè pitjor no pot ser!”. Però, francament, només en duim 15 dies i no sé què dir-te...

Per aquí ens enfilam per damunt dels 700 contagis diaris, arribam ja al mig milenar de morts per coronavirus i tenim les UCI i els serveis sanitaris a rebentar, però els restauradors –altre temps, gent d’ordre– convoquen manifas il·legals contra les restriccions governamentals. Com que no podia empitjorar?

Diria que a 'fora Mallorca' també hi ha hagut qualque contratemps significatiu com la tempesta Filomena, que ha arrasat el centre peninsular, ha col·lapsat serveis i comunicacions, i ha batut tots els registres meteorològics (-25,4 ºC), just després d’haver tancat l’any més calorós dels darrers 60 anys. Convindria repassar urgentment com anava això del canvi climàtic per si, entre tant de covid, hem oblidat que aquests inusitats extremismes meteorològics són les dues cares de la mateixa moneda.

Planetàriament, les xifres són dantesques: dos milions de morts, 90 milions de contagis i una crisi econòmica i social, l’abast de la qual no podem ni intuir i que, per ara, hem apedaçat hipotecant el que tenim, el que no tenim i el que ja no tindrem mai.

Tot –700 cotxes abandonats a l’M-30, problemes greus de subministrament, serveis sanitaris col·lapsats, dificultats per administrar la nova vacuna a bon ritme...– dibuixa una imatge de gran vulnerabilitat i la sensació d’haver construït el nostre món sobre fonaments de fragilitat extrema.

La imatge més impactant, però, va arribar el dia dels Reis des dels Estats Units. Una validació de vots, suposadament rutinària, al Congrés i al Senat, va acabar amb un inesperat assalt al Capitoli, convertit en un fiestuqui Village People de conseqüències catastròfiques i final luctuós.

No serà fàcil explicar als futurs estudiants d’història que va ser el mateix president dels Estats Units d’Amèrica qui va arengar i exaltar els insurrectes durant més d’una hora perquè avançassin cap al Capitoli a exigir veritat i justícia: “You have to get your people to fight. And if they don't fight, we have to prime the hell out of the ones that don't fight!”. Pot ser no és una peça d’oratòria memorable, però eloqüent sí que ho és.

Les imatges de les hordes white trash profanant el major símbol de la democràcia americana són absolutament insòlites. Però encara ho és més el tarannà general de la insurrecció, entre festiu i banal. Saul Loeb, fotògraf de l’agència France-Presse explica sorprès com els assaltants no només no s’amagaven ni es tapaven la cara, sinó que posaven per a ell i pujaven 'selfies' a les xarxes. Sense por i per mandat del president.

L’enfrontament entre uns insolents assaltants convençuts d’estar defensant el seu país d’un suposat frau electoral flagrant –“We won this election and we won it by a landslide. This was not a close election. You know”, els acabava de dir Trump– i unes forces de seguretat desconcertades i impotents, evidenciava, sobretot, un xoc de veritats. No era una simple col·lisió d'interessos o el contrast de punts de vista divergents, sinó dues veritats dramàticament contraposades i sense esperança de negociació o acostament. I és que la realitat i la veritat no són el mateix, tot i que fins ara havíem aconseguit que s’assemblassin bastant.

Ho explica prou bé Arnold Schwarzenegger –not just a pretty face, pel que es veu– en l’article Judgment Day, publicat a The Economist, dies abans de l’assalt. I hi torna encara uns dies després en un exitós vídeo, en què fins i tot branda l’espasa de Conan. L’exgovernador republicà hi fa un inquietant paral·lelisme entre el moment actual i les tòxiques mentides que acabaren propiciant les atrocitats del nazisme en la seva Àustria natal.

La vertadera revelació de l’assalt al Capitoli, més enllà de la perillosa puixança dels populismes autoritaris, és la fractura efectiva del relat compartit. La pitjor amenaça és l’esmicolament de la percepció col·lectiva de la realitat, subjugada per les efervescents bimbolles informatives cada vegada més hermètiques i autosuficients. Una nova i autodestructiva Babel.

Inquieta el funcionament de les xarxes i dels nous sistemes d’informació, i el seu paper en la formació d’identitats i adhesions. Caldrà demanar responsabilitat –i responsabilitats–, més enllà del bloqueig in extremis dels comptes de Twitter, Facebook i Instagram del president Trump.

Quan a la fi recuperem l’agenda política i social laminada pel covid-19, entre moltes altres coses, haurem de gestionar la disgregació d’una veritat compartida, sense la qual no ens serà possible construir res col·lectivament.

stats