Èpic

La Catalunya real ha posat tothom al seu lloc: ni els discursos etnicistes, ni les campanyes de la por, ni la majoria de mitjans de comunicació a la contra han aconseguit frenar res, al contrari, l'independentisme creix i assoleix un gran resultat

Les lectures d'uns resultats en una contesa electoral entre partits polítics sempre són calidoscòpiques i depèn del color de cadascú que l'anàlisi es vegi d'un costat o d'un altre. Però hi ha evidències que són incontestables. Les eleccions de diumenge han estat èpiques per a l'independentisme i intentaré explicar-ho.

1. Alta participació amb un 77,4%. Hi havia qui pensava que amb una xifra superior al 70% les candidatures independentistes en sortirien perjudicades i punxarien. No ha estat així, malgrat que els líders espanyols de dretes i d'esquerres, que han vingut a fer campanya pensant més en la Moncloa que en Catalunya, han intentat pouar d'aquesta participació a l'àrea metropolitana de Barcelona amb un discurs sovint etnicista demostrant un clar desconeixement de com és la societat catalana 40 anys després. Un discurs que ha fracassat estrepitosament.

2. Tipologia de candidatures. S'han visualitzat al llarg de la campanya tres blocs: un d'homogeni a favor de la independència format per dues candidatures amb model social i econòmic contraposat (JuntspelSí i CUP); un altre bloc heterogeni format per partidaris defensors de l'actual statu quo (C's i PP) i un partidari d'una relació federal entre Catalunya i Espanya (PSC), però tots ells clarament contraris a la independència de Catalunya; i un tercer bloc que ni sí ni no, que probablement ha aplegat gent diversa, alguns dels quals a favor d'una Catalunya independent però que aquesta sigui assolida a través d'un referèndum pactat, i d'altres contraris a la independència, però democràticament compromesos amb el resultat d'un hipotètic referèndum si aquest s'arribés a pactar i realitzar (Catalunya sí que es pot). Aquest no és un vot pel no, és un vot diferent i divers. En aquest escenari, el bloc independentista ha guanyat de forma clara amb escons i vots, ha erigit C's com a segona força i ha diluït les terceres vies. Per primera vegada en la història democràtica recent, doncs, el Parlament de Catalunya tindrà 72 diputats inequívocament independentistes amb un suport de més del 47% dels vots. Dependrà de Catalunya sí que es pot, i de com JuntspelSí sigui capaç de tendir-los ponts, on acaba situant-se.

3. Canvis en el mapa de partits. Per primera vegada Convergència concorre amb un programa inequívocament independentista, sota el paraigua de JuntspelSí, i sense Unió després de 37 anys de coalició. Aquests darrers, com a conseqüència del trencament amb Convergència a tres mesos vista de les eleccions, van patir una escissió. Unió ha quedat en la més absoluta de les marginalitats.

4. La campanya de la por. Amenaces, més o menys velades, de la força militar; l'ombra de "corralitos"; impediments del vot dels residents a l'estranger; una junta electoral partidista; la gran banca entrant públicament en campanya com mai ho havia fet; empresaris amenaçant de deslocalització els seus treballadors; discurs constant i repetitiu sobre una hipotètica sortida d'Europa (inclosa carta manipulada atribuïda a Juncker); pèrdua de les pensions... i tot això amb l'altaveu de la majoria de mitjans de comunicació en contra, mentint fins i tot sense cap escrúpol.

Malgrat tot això, l'independentisme assoleix una majoria incontestable que li dóna el mandat democràtic per continuar endavant. I l'Estat hauria de fer una reflexió profunda.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF