OPINIÓ

Entorn d’una inhabilitació anunciada

Moltes eren les persones que ja s’imaginaven que el president Torra seria inhabilitat; la sorpresa hauria estat que això no hagués passat. Molts d’aquests mateixos que donaven per feta la inhabilitació consideren la mesura totalment desproporcionada en relació amb els fets que la provoquen. Pensaments enfrontats, però és que en matèria de confiança en les institucions fa temps que els tords volen baixos. El més curiós de l’assumpte és que el mateix òrgan sentenciador coneix perfectament que la seva decisió (si no hi posa remei el TC) serà desacreditada per altres instàncies judicials europees. Un joc pervers que no contribueix al prestigi de la institució i afebleix la posició espanyola en el conjunt de la UE. Mal assumpte no cuidar la imatge en temps de crisi i necessitat d'ajuda mútua.

Que el poder judicial s'ha ficat a fer política, a hores d'ara, ningú ho posa en dubte. Fa temps que ha aconseguit condicionar l’agenda política de l’executiu i influir en la geografia política estatal. És una constant, la meticulositat amb què trien el moment i la litúrgia més adequada per fer-se notar i provocar inquietud i crear crispació. L’alta jerarquia judicial s’ha convertit en especialista de la matèria de “l’oportunitat del moment més inoportú”. Política palatina. Ara, l’esbiaixada interpretació que varen fer dels drets de manifestació i expressió entorn dels fets de l’1-O, l’havien de celebrar amb tota solemnitat fent coincidir en aquestes dates l'acte de lliurament de diplomes als nous jutges a Barcelona i la confirmació de la sentència d'inhabilitació del president Torra (la iconografia del cap en safata de plata).

Sí, en conjunt, el procés d’inhabilitació del president Torra, reafirmat pel Tribunal Suprem, fa grinyolar tot l’entramat jurídic i constitucional espanyol (no existeix cap mandat o requeriment judicial previ al president Torra que pugui sustentar un posterior delicte de desobediència). L’acte formal del cessament és un vodevil que posa en evidència l’abast de la crisi institucional existent. El govern de l’Estat no vol publicar el cessament de Torra al Butlletí Oficial perquè considera que la sentència en si ja és en un acte ferm. Cal interpretar-ho com un avís de “jo no ho hauria fet...” o una manifesta manca de solidaritat entre estaments. Escenificació perfecta del xoc existent entre la política de distensió governamental i la política de pressió judicial.

L’actual judicialització de la política és una herència directa dels governs de Rajoy. La intromissió del poder judicial en el camp de la política és molt més notòria que la possible incidència del poder executiu en el judicial. El PP, des del mateix moment que es nega a pactar la renovació de la cúpula del poder judicial, assenyala que la composició existent l’afavoreix. Aquesta no és pugna de poder personal, ni tan sols partidista, sinó d’identitats polítiques més àmplies i profundes. Al govern de coalició li correspon tornar a la casella de sortida, on se suposa que hi ha un poder judicial no ideologitzat. Les reticències venen de l’oposició partidista i del mateix interior del poder judicial.

Indubtablement, més enllà de l’anomalia de no poder renovar la cúpula del poder judicial, la crisi de l’entramat institucional espanyol es focalitza entorn de Catalunya. Afecta el Congrés dels Diputats, el Constitucional, la Generalitat i, de ple, la Corona, que ha estat incapaç d’assumir el paper d’àrbitre i de moderació que li assigna la Constitució. El govern, per “raons de convivència”, va considerar que el monarca no havia d’assistir a l’acte del poder judicial a Barcelona. Perfil baix de la monarquia en la via de diàleg amb la Generalitat? Felip VI, amb una trucada telefònica a Carlos Lesmes i un reial "a mi m'hauria agradat assistir-hi", fomentava la discrepància amb l’estratègia del govern. Això es podria anomenar fer-se trampes al solitari, però és més greu. A pesar de la indisciplina reial, el govern ha insistit amb la via de la prudència a evitar que el monarca hagués de firmar un reial decret cessant el president Torra.

Tanmateix, el debat sobre la monarquia ha arribat al Congrés dels Diputats. La recepta de cautela i perfil baix de la monarquia del govern pot ajudar que el diàleg amb Catalunya flueixi per lleres més tranquil·les. Però el debat sobre la monarquia i, en conseqüència, sobre l’alternativa republicana no hi ha qui l’aturi. El reguitzell de casos sobre el tema que s'acosten en el futur és important. Els afers entorn del rei emèrit, pronunciaments pendents de tribunals europeus -el Constitucional belga, en l'assumpte Valtònyc, té pendent contestar sobre el delicte d’injúries a la Corona (pot començar a cotitzar a la baixa)-, les freqüents pulsions autoritàries de l'actual monarca i la utilització que en fa l'estat profund de la corona poden alimentar un llarg debat. Debat que afortunadament ha vingut per quedar-se.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF