PeriodistaUn dels meus amics, fa uns dies, m'assegurava que es donen totes les condicions per a un desastre: que la ultradreta està pujada i l'esquerra farta i que en qualsevol moment aquí algú encén la metxa i volaran galtades. A la mateixa conversa multipantalla, un segon amic el contradeia amb uns arguments més o manco semblants als del meu article anterior: que si alguna cosa ha demostrat aquesta crisi és que bona part de les idees en què se sosté el discurs de l'extrema dreta no només són anacròniques (ho eren ja fa uns dos mesos i, de fet, uns quants anys, per no dir dècades), sinó que han quedat completament desfasades per tot el que ha passat les darreres setmanes.
Els meus dos amics exemplifiquen perfectament dos pols oposats del mateix entreteniment, aquest nou esport que molts practicam en la bimbolla del nostre confinament, i que consisteix a jugar a ser Nostradamus, o, com deia Guillem Frontera en aquestes mateixes pàgines, a ser profetes de cantonada, a estones vessant dosis de fervor i ingenuïtat (jo mateix en som un bon exemple).
Fer-ho és segurament inevitable: la situació actual és tan nova i desconeguda per a tothom que gairebé estàs obligat a exprimir-te el cervell per endevinar un possible futur, que, clar, per simple lògica narrativa, hauria de ser tan impensable com ho era el nostre dia a dia actual fa només unes quantes setmanes.
Però a mesura que van passant el dies cada cop tendesc a considerar com a més probable una idea tan idiota com plausible: que no passi res.
Òbviament, això és impossible. Hi ha hagut morts i pèrdues insubstituïbles, hi haurà conseqüències, gent que patirà, coses que abans fèiem i que potser ja no podrem fer, almanco com les fèiem abans, però... I si és això i ja està? És molt, clar, però potser no tant com imaginam en els nostres somnis i malsons. Al cap i a la fi, podem suposar que molts dels negocis ara tancats tornaran a obrir, que els nins tornaran a escola, que tard o d'hora tornarà a haver-hi concerts, bars oberts, turistes, pel·lícules d'estrena al cine, carrers arrasats per les obres, embossos a la via de cintura, gent maleducada a la coa del supermercat, vermuts de dissabte i massa patins elèctrics al carril bici...
Perquè, excepte la mort, res és irrevocable. I si alguna cosa ens va ensenyar la crisi del 2008 és que, contra el criteri de tots els que pronosticaven en aquell moment la mort del capitalisme, no és tan senzill que les coses canviïn, que els sistemes tendeixen a perpetuar-se, fins i tot quan creus que ja estan enterrats, i que la humanitat s’assembla sovint a un riu desbordat que tornàs sempre al seu curs natural amb una insistència cega i quasi fanàtica.
No tenc clar que acabar tot això en empat sigui del tot bo o del tot dolent, ni tan sols si l'empat és realment possible, però a una part de mi ha deixat de semblar-li un resultat inconcebible i en el fons tan poc desitjable. A veure què en pensaré, de tot plegat, d'aquí a dues setmanes. Això del confinament és una ciclotímia que no acaba.
