OPINIÓ

Emmascarades

Conec algunes dones que han hagut de tancar els seus perfils a les xarxes socials. El problema sol provenir, en la immensa majoria de casos, d’haver posat alguna mena de fotografia que atrau l’atenció dels homes més afamegats, que tot d’una aprofitaven que la imatge els atreia per fer-los arribar tota casta de missatges bavosos. Hi ha qui, només perquè té visible una fotografia més o menys lluminosa al seu perfil, rep com a mitjana dos o tres missatges al dia –xifra literal–, amb ofertes sexuals, insults o floretes mal dirigides, salutacions poc o molt especulatives o crítiques sense solta ni volta, sobretot si s’ha atrevit a mostrar rebuig. No sé si és un problema de masclisme o de simple educació bàsica, però ser dona, també a Internet, sembla que és tan complicat com a d’altres bandes.

Hi ha molta gent que, com que em coneixen del meu perfil a les xarxes, se’m presenten i em diuen que són seguidors meus, i els reconec sota d’un pseudònim, el qual em confessen que usen per por al que poden arribar a dir si no van ‘emmascarats’, com això pot afectar la seva feina, sigui en una oficina pública o a l’empresa privada. Arribar a Internet i moure-s’hi amb tanta por com a la resta de la realitat és el contrari del que se’ns va dir que seria possible quan va començar la utopia de la comunicació digital: s’obria un nou món, milions de possibilitats de comunicació inèdites, una utopia d’igualtat, llibertat d’opinió i d’oportunitats impensables. I en algunes coses ha estat així: accés a informació i formació, oci i oportunitats de feina, o relacions amb persones que no hauríem trobat mai o molt difícilment. Però en massa ocasions ens trobem amb el de sempre; d’igual manera que no és el mateix transitar per un carreró fosc de matinada sent home o sent dona, no és el mateix usar Internet i la comunicació que afavoreix des d’un gènere o l’altre.

Sent dona és molt més complicat, escabrós, tot sovint. Una desgràcia que ja ha fet mal a moltes dones i que continua fent-ne. Ja coneixem el fenomen tristíssim del ‘porno de revenja’, quan un home a qui la seva parella ha deixat decideix difondre fotografies o vídeos de la seva ja exparella nua o mantenint-hi relacions sexuals; és llavors molt difícil fer desaparèixer les imatges, tant com acudir als tribunals per exigir justícia davant d’un greuge que pot posar fi a la vida pública de qualsevol. A més, hi ha tots els grups de WhatsApp dels joves dels instituts, on s’escarneix els companys i s’hi perpetua digitalment l’assetjament escolar, fent, a més, que el professorat, que en pot ser també víctima, hagi d’arbitrar i mirar de posar ordre dins d’una ‘convivència’ que ara és digital i en hores lectives. S’han multiplicat les dimensions on poder fer mal als altres. Les coses són tan així que les dones van molt amb compte, molt més que els homes, a l’hora de mostrar la cara per internet, no pengen tantes fotos pròpies i menys de les seves famílies. Qui ens havia de dir que Internet seria com el món real, doncs, i no com la terra promesa de les fantasies igualitàries.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF