ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Emili Brontë

Segurament vaig afeccionar-me al cine abans que a la lectura. No ho puc dir perquè no ho recordo. Al poble hi havia el Cine Novedades, en un cap de cantó de la carretera principal, i jo hi vaig entrar per primera vegada quan tenia pocs anys. Però també em vaig posar a llegir quan només en tenia quatre o cinc. La veritat és que vaig alternar cinema i literatura des de la meva infància. I així vaig continuar fins molts anys després, en què l’afecció al cine es va anar fent cada cop més selectiva i infreqüent. Dic tot això, perquè tant un art com l’altre em feren somiar de despert molt de temps, i és així que no sabria dir si 'Cims borrascosos' el vaig veure primer o el vaig llegir primer. Una cosa que sí que és ben certa és que quan vaig conèixer aquesta apassionada història d’amor jo ja havia superat l’adolescència. Segur.

Però vull parlar de literatura i no de cinema. Potser sigui 'Cims borrascosos' la novel·la més aspra que he llegit. Al llarg dels anys, aquesta història m’ha perseguit sempre. És un drama, una tragèdia, en el seu sentit més profund de l’ànima humana. No debades ha merescut tots els adjectius truculents que es poden posar a una relació tan inclement com aquesta. Des de: febril, delirant, voluptuosa, tenebrosa, cruel, salvatge, etcètera. El que sí que és veritablement és una novel·la del tot trencadora pel seu temps. I encara ara, podríem afegir. Per això i molt més s’ha convertit en un clàssic contemporani.

A mi, personalment, tan sensible a tot el que els passa, de bo i de dolent, als éssers humans, em va suposar un xoc que m’ha acompanyat fins avui. Més que qualsevol altre sentiment, el de l’odi viscut per personatges inestables i incapaços de dominar el seu propi destí, sempre m’ha impressionat fins al moll dels ossos. És terrible. Però, a la vegada, sempre m’ha enganxat en les històries de ficció ben escrites. I he d’admetre que Emily Brontë va estar inspiradíssima a l’hora d’imaginar i d’escriure un relat tan lacerant com aquest.

Acostumat com jo estava, en el moment d’aquella primera lectura, a llegir aventures més o menys amables, encara que penso que ja havia llegit Kafka, 'Cims borrascosos' em va copejar insondablement. No la vaig acceptar, aquella història. Era totalment injusta, roïna, infame, abjecta. Però, al mateix temps, no em podia desempallegar d’ella, del seu influx, del seu encanteri i del seu encís macabre.

Com sempre que llegia, la vaig incorporar al meu entorn geogràfic, social i domèstic. Aleshores, al camp mallorquí de l’interior de l’illa, per allunyat que estigués d’aquella Anglaterra profunda, no podia deixar d’imaginar les mateixes escenes i el mateix romanticisme extrem a les terres que m’envoltaven: les més septentrionals, les que miraven a la serra de Tramuntana, amb les velles possessiones rurals de Son Corcó, des Velar, de Son Antelm, de ses Costes... Allà mateix haurien pogut succeir aquells mateixos fets, tenir lloc aquells mateixos amors dissortats; succeir, en aquelles tenasses que jo coneixia tan bé, una homogènia violència física i psicològica que la que s’esdevenia a 'Cims borrascosos'!

Que una dona, Emily Brontë, fos capaç d’escriure la primera novel·la gòtica dels temps moderns em semblava tota una proesa literària. Vaig abraçar-la per no deixar-la fugir mai del meu abast. Després sabria que aquella novel·la era l’única 'cosa' que Emily Brontë havia escrit. També vaig saber que havia mort tan jove que sorprenia el seu estil i la seva coneixença de la condició humana. No era possible que aquella força irresistible es trobés dins la ment i el cor d’una al·lota ubicada dins els ermassos agranats pel vent intrèpid de Yorkshire. Però era així i així havia estat. Els miracles literaris existeixen, i 'Cims borrascosos', d’Emily Brontë, n’és la prova superlativa.

S’ha parlat sovint de la intuïció femenina en el terreny amorós. Qui en dubti, que llegeixi aquesta història tenebrosa, i d’una fosca enlluernadora, i se li obrirà el cervell per sempre en favor d’aquesta suposada hipòtesi. No sols la hi confirmarà en el terreny dels amors apassionats i desgraciats, sinó en el de l’art, l’enginy i l’estil de la Gran Literatura. En el terreny del coneixement humà. Desconcertant i estremidor, com la vida de tots nosaltres.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF