Em fa mal la llengua?

Celebro que a Andorra no haguem de parlar de convivència lingüística, sinó d’usos

La primera entrevista que vaig publicar en un diari va ser a l’escriptor Enric Larreula, amb motiu de l’arribada a les llibreries de l’assaig ‘Dolor de llengua’. Aquella entrevista em va marcar, no només perquè tot just començava a treballar a la premsa escrita i representava una experiència vital nova, sinó sobretot perquè algunes de les seves reflexions sobre la llengua em van quedar gravades.

La primera és el concepte mateix de “dolor de llengua”. Algunes persones no vivim la llengua amb normalitat, sinó que per a nosaltres és un motiu de preocupació. Veiem com recula en diferents àmbits i ens fa mal. Tampoc no ens atrevim a utilitzar-la en tots els contextos ni amb tothom.

I aquí ve la segona reflexió, que va arribar a canviar el que havia estat fins aleshores el meu comportament: Larreula em va assegurar que els catalans –que no els catalanoparlants en general– som racistes quan no dubtem en adreçar-nos en castellà a algú que ens sembla que és estranger. Vaja, que el primer “bon dia” només el diem en català, en la nostra llengua, quan assumim que la persona que tenim al davant és de la nostra mateixa tribu. També em va assenyalar que canviem de llengua amb molta facilitat, cosa que en un principi ens pot semblar que és de bona educació, però que a la pràctica no facilita que els no-catalanoparlants aprenguin la nostra llengua.

Em va agradar perquè, sense obviar que la situació del català a Catalunya és fruit d’una sèrie de vicissituds al llarg de la història, posava l’accent en allò que podem fer ara per la nostra llengua. Plantejava una actitud oberta i assertiva per pal·liar el dolor de llengua. I alerta que no pretenia que només parléssim una sola llengua. Res d’això, sinó viure el català com tantes persones de tants altres llocs viuen la seva llengua: com un instrument de comunicació.

He de reconèixer que a Andorra no he patit mai dolor de llengua. De vegades he de canviar d’idioma, i tant que sí. Però amb la tranquil·litat de saber que a tot arreu em puc expressar i m’han d’entendre en català, perquè és la llengua oficial, no m’importa canviar tantes vegades com calgui o utilitzar el llenguatge de signes si cal, mentre finalment em pugui comunicar amb la persona que tinc al davant. Tampoc és que ho faci a la primera, només quan constato que parlo amb algú –possiblement un turista– que no m’entén.

Us asseguro que, per molt que aparentment pugui semblar que és el mateix que passa a Catalunya, no ho és. El sol fet que allà es plantegi de tant en tant si la gent conviu amb pau i harmonia o no per raó de la llengua, oblidant moltes vegades que la realitat és que s’hi parlen més llengües que el català i el castellà, demostra que la llengua no es viu de manera normal.

En fi, celebro que aquí no haguem de parlar de convivència lingüística, sinó d’usos. I celebro que la cinquena onada de l’enquesta encarregada pel Servei de Política Lingüística al Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans reveli que el català torna a ser la llengua més parlada a Andorra.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF