OPINIÓ

Em declar monàrquic

"Hi ha monarquies tiràniques i autoritàries, com repúbliques tiràniques i autoritàries" 

República i monarquia són sistemes polítics i no ideologies. Hi ha monarquies tiràniques i autoritàries, com repúbliques tiràniques i autoritàries. Depèn de qui gestioni i com ho faci. Així, un podria teoritzar sobre les bondats i misèries d’un o altre model des de la teoria política que arranca amb Plató i Aristòtil, però per utilitat em centraré en l’Espanya actual.

D’entrada he de dir que crec en la monarquia constitucional i parlamentària. Crec en les monarquies d’encunyament europeu, ja que de fa molts d’anys proporcionen estabilitat a l’estat-nació que representen. És el cas del Regne Unit, Noruega, Bèlgica, Holanda, Suècia, Dinamarca i també d’Espanya. Ningú els titla d’estats antidemocràtics. Són monarquies consolidades, democràtiques i constitucionals. Espanya també és un sistema democràtic, subjecte a una Constitució moderna i avançada, que en tot cas es pot modificar.

A Espanya, 45 anys després de la mort de Franco i 41 de l’aprovació de la Constitució, han sorgit moviments i partits que plantegen revisar la Transició. Està bé fer-ho. Altres pretenen demolir el nou estat sorgit i consolidat per ella. Refugiats en aquesta pretensió, grups de pensament totalitari obren el debat monarquia-república (Podemos, nacionalistes perifèrics i independentistes). Ho poden fer. Ho respect però no ho compartesc. El seu debat no està fonamentat en una anàlisi conceptual dels dos sistemes. Ho fan des de la més interessada intenció de recuperar el simbolisme que han creat de la Segona República, presentant-la com a model de democràcia, llibertat, progrés i justícia. I això em pareix un despropòsit i una temeritat. Volen canviar monarquia per república, mitjançant consulta popular, ignorant els mecanismes prevists en la Constitució. Però darrere hi ha la intenció de fragmentar Espanya. Ho veim a Catalunya principalment i al País Basc.

Els que creim en la dialèctica parlamentària i en la llei hem de lluitar perquè qualsevol canvi, per noble que sigui, es faci dins la Constitució i les lleis. La Constitució garanteix un marc democràtic, d’estabilitat i de convivència entre les nacionalitats i regions que integren Espanya, regides pel principi d’unitat indissoluble. És el que vam decidir els espanyols, sense imposicions.

En el cas d’Espanya em declar monàrquic per convicció, reflexió i pels antecedents històrics en la meva estimada Pàtria al llarg del s. XX, en el qual hem tingut dues repúbliques, “d’amarga i nefasta experiència”, en paraules dels pares intel·lectuals de la Segona República: Ortega y Gasset, Ayala o Marañón, i també d’Azaña i Alcalá Zamora. Tant la Primera com la Segona República desembocaren en dictadures: la de Primo de Rivera i la de Franco.

Una de tercera? No, gràcies, i menys si es vol implantar amb el model desastrós de la Segona, especialment des de la revolució i cop d’estat que perpetraren les esquerres el 1934 contra la mateixa República, que despullaren de legitimitat, amb la intenció –mai amagada– d’instaurar “una república del proletariat”, a l’estil soviètic, segons Largo Caballero.

Vull acabar amb paraules d’Azaña: “Unamos nuestras almas y corazones y luchemos por una España en libertad, en paz y concordia”. Això ens ho ha proporcionat la monarquia parlamentària instaurada per la Constitució de 1978. Per tot això, i més, em declar monàrquic.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF