OPINIÓ
Opinió 29/03/2020

Elogi de l'escolta

i
Laia Malo
4 min

Poeta, traductora i músicPer començar a la Xina, l'emplaçament geogràfic on ens han volgut dir que va brotar tot, amb l'any de la Rata, recordem que Confuci (baula inqüestionable de la seva cultura) va considerar la música com l'únic plaer del qual ni tan sols la natura pot estar-se. Si us hi fixeu, des que es va imposar el confinament a Palma, fa gairebé quinze dies, es veuen i se senten menys gavines i coloms (els pobres s'alimentaven de la porqueria que amollàvem al nostre pas), però la tropa dels gorrions, els túrdids i les cueretes refila amb més passió i volum que mai.

I, com per art de màgia, aquests altres animals pràcticament renegats de la seva espècie, els humans, hem sortit als balcons i utilitzem, de nou, el llenguatge universal: veïns amb guitarres que no érem conscients que tenien canten tots els hits de foc de camp, un dia i un altre; l'incansable que, amb un bombo, arranca puntualment Que viva España, i els qui de seguida s'hi afegeixen i coregen, mentre, des de l'altre cantó del carrer, en feim el contrapunt xiulant; el setè dia, un jove aprenent de flautista s'hi llança i es guanya els aplaudiments de la vorera dels imparells, i el desè descobrim que bona part dels blocs de pisos que conflueixen al pati del darrere fa mamballetes amb una gràcia gairebé sublim. I encara més: a través de sostres i envans, anem comprovant que els inquilins, en comptes d'escridassar-se a l'hora en punt d'arribar de la feina, posen música amb més freqüència (o la posen més fort) i a qualsevol hora, i sovint l'acompanyen amb cants corals d'afinació dubtosa, però ben entregats, que escampen una flaire tan entranyable per la finca com quan la veïna del tercer cuina arròs brut.

Musicòlegs i antropòlegs, molt ràpidament i a través del Conservatori Superior de Música, s'han disposat a compilar enregistraments casolans de les activitats musicals i percepcions sonores de la quarantena per al seu arxiu, que inclourà joies com el videoclip d'En Joan Petit quan balla featuring la Policia Local d'Algaida o el del servei de neteja de Montuïri flitant els carrers al ritme del tema d''Els Caçafantasmes'. Cal agrair-los la iniciativa, perquè el patrimoni no es conforma només amb publicacions oficials, sort n'hi ha, malgrat que no s'usi parar-hi gaire atenció.

Alhora els n'hem de donar gràcies perquè, ara mateix, el conglomerat de suposats "creadors de cultura" i "gestors de cultura" i "proveïdors de cultura" bàsicament rondina i s'estira els cabells, ben amoïnat pels cèntims. I és clar que a mi també em preocupen l'economia privada i la del sector del qual depèn: no saber quan podrem cobrar de nou el caixet o la taquilla d'un concert, què passarà amb la inversió en aquelles gires que havíem muntat o quan tornarem a vendre discos (i aquí poseu-hi recitals, exposicions, funcions, llibres, quadres o entrades). Convé, sens dubte, que l'IEB repassi amb atenció les enquestes que ens ha demanat que omplim, i convé que el Consell i les institucions públiques que vetllen per la cultura actuïn en conseqüència, quan n'hagin llegit les conclusions. Seria fantàstic que aprofitéssim, de passada, per reinventar aquest sistema que tampoc, si parlem clar, no funcionava, no ens semblava just o no ens incloïa. Hem estat obeint, en més o menys mesura, els manaments de la indústria cultural, amb el pretext de la professionalització. Tal vegada respondreu que ja hi estem posats, que transferir els continguts a les xarxes (als directes d'Instagram i de Facebook, per exemple) i monetitzar-les és la solució i ja marxa.

Però no creieu que la situació exigeix un punt més de nosaltres, dels 'creadors'? No som, a més de 'professionals de la cultura', les rates de la societat? No som animals que vivim als marges, complint una funció que encara que es menystingui, és imprescindible? No us fa l'efecte que ens hem d'adaptar, amb naturalitat, per sobreviure i per contribuir a la supervivència? Som o no les rates sota els auspicis d'un any que, en l'horòscop xinès, és el nostre? Els músics de l'URSS i de l'Alemanya migpartida van dissenyar els sintetitzadors a partir de màquines, eines i ginys perquè no podien comprar instruments a Occident, i en va sortir l'electrònica; els aturats de Detroit van emular el renou vital de les fàbriques amb el tecno, quan ja només podien ballar, perquè treballar-hi s'havia acabat; els britànics engegaren a fotre crits i trinxar-ho tot, amb el punk, cansats d'uns governants i d'unes polítiques; els jornalers del camp mallorquí compongueren les seves tonades (de segar, de tondre) per donar-se un ritme que alleugerés les cames i els braços que s'abrusaven sota el sol.

És possible que s'imposi un retorn a l'oralitat, com a mínim d'entrada, perquè mentre els cervells i els cors rumien camins, instruments i futurs, l'artesania que també conté l'art és l'encarregada de tibar els fils de la memòria col·lectiva (la cultura), per narrar les històries del present; que sigui necessari tornar a aprendre's el nom dels veïns i dels ocells, i que es reconegui el dels nostres oients més que el nostre. Aquests dies, truquem a la porta de l'altra banda del replà per ser útils, per fer companyia o per tenir-ne, i descobrim que compartim més coses amb aquell veí que ens pareixia un estufat que no pas amb el dels pírcings, o que la conversa més interessant ens l'ofereix la senyora gran de la bata; igualment, ens enregistrem interpretant les nostres 'creacions' a la saleta o al terrat per acompanyar els qui ens escolten i perquè ens acompanyin, els saludem i ens adonem també que no són exactament com ens imaginàvem.

Torna a ser Confuci qui va dir: "Si voleu saber si un regne està ben governat, si la moral és bona o dolenta, la qualitat de la seva música us proporcionarà la resposta". Potser que parem bé l'orella, doncs, abans d'elaborar la contesta.

stats