Elogi del cop de cap

Les xarxes, que són traïdores i estan sempre a la que salta, han fet befa de la imatge de la senadora Barberà fent una gens dissimulada becaina arrepapada la seva poltrona del senat espanyol, amb el cap enrere, els ulls tancats i la boca mig oberta, a punt per a l’emissió de la baveta. Sí, ja diuen que el senat és com el cementiri dels elefants, i mai no donarem prou gràcies a la constitució andorrana per haver-nos estalviat una cosa semblant.

Però no n’hem de fer un gra massa de la migdiada barberesca. A veure, senyores i senyors. Qui no s’ha adormit mai en un lloc públic? Qui no s’ha abandonat a la nyonya en un moment inadequat, arrossegat per una força irresistible? Sense anar més lluny, servidor s’ha adormit profundament en un concert del Keith Jarrett, en una pel·lícula del James Bond (a partir del tercer minut de corredisses i fins als crèdits finals). A missa. A la facultat, a classe, i de manera sistemàtica en totes les que es feien a primera hora de la tarda: una plàcida migdiada que durava entre deu minuts i un quart d’hora i que el professor d’història de l’òpera, Roger Alier, perdonava amb gran generositat. En reunions, en presentacions, xerrades i tota mena de conferències i actes socials. Sé que no estic sol, i que una legió de dormilegues circumstancials es solidaritza amb mi i amb l’exalcaldessa de València. Qui no s’hagi clapat al senat, que aixequi la mà i llenci el primer tuit.