Professor de la UIBL’oportunitat que molts vàrem veure per canviar coses en termes de justícia social i ambiental amb el covid-19 també la varen veure uns altres: aquells que, com la banca, sempre guanyen, fins i tot en temps de crisi. Fa uns dies, un informe de la plataforma Americans for Tax Faireness (americans per la justícia fiscal) assenyalava amb les xifres a la mà que personatges com Miquel Fluxà han incrementat la seva fortuna un 50% entre el març i el maig del 2020. I, amb ell, Amancio Ortega, Rafael del Pino (Ferrovial) o el sobradament conegut Florentino Pérez, tots ells espanyols de la llista Forbes amb increments de la seva riquesa superiors al 40% des de l’inici de la pandèmia.
No contents amb aquests increments, lligats a la financiarització dels seus negocis i operacions, els amos de l’Íbex-35 s’han trobat aquests dies en un "conclave històric", tal com l’han definit ells, per rearmar-se. La principal consigna que han llançat al govern "socialcomunista" de Sánchez i companyia és que allò que calen són propostes pràctiques, tot deixant de banda "la ideologia".
Ells, desprovistos d’ideologia, plantegen receptes com no apujar els impostos als més rics i, per descomptat, que la reforma laboral no es derogui, perquè "no s’han de tocar les coses que funcionen". I ves, si funciona: vuit anys després de la seva aprovació, ser mileurista ha esdevingut sinònim de privilegi, i tenir feina no et garanteix sortir de la pobresa, com es denuncia des d’institucions tan radicals com Càritas.
Congregats a la CEOE, volen injeccions de doblers públics (a l’estil de l’època Roosevelt, segons Ana Botín), perquè ara "és el que toca". Sembla que renuncien a la seva ortodòxia, però en realitat el 'mainstream' de les polítiques econòmiques a l’anterior crisi va anar també per aquí: socialitzar les pèrdues, i carregar després via precarietat i retallades la "sortida" sobre les espatlles de la gent treballadora. En realitat, volen més del de sempre, d'acord amb la seva ortodòxia ideològica: uns poders públics cada vegada més petits, que els ajudin en la seva tasca de desregulació, i que, en tot cas, intervenguin puntualment, quan ells ho necessiten. O dit en termes doctrinaris: quan la mà invisible no els funciona o no els convé.
La pel·lícula que ens volen vendre d’una economia sense ideologia no s’aguanta, però és la que ha hegemonitzat el pensament econòmic els darrers cinquanta anys. Feta a cop de doctrina neoliberal i carregada de consignes de l’estil de la Thatcher que "la societat no existeix". Quan l’economia va deixar de ser "economia política", en realitat no es va deslligar de la 'polis', de la comunitat que li havia donat sentit (fins i tot per a l’aclamat Adam Smith, tergiversat des de les càtedres del neoliberalisme). Allò que va passar és que la política econòmica es va començar a fer pensant en els 'mercats', que no són ens abstractes sinó que tenen nom, llinatges i interessos, com els amics de l’Íbex-35.
Si el que cal, com sostenen des de la CEOE, és ser pràctics i deixar-nos d’ideologies, supòs que podem estar d’acord, i sobretot vista la lliçó de la injecció milmilionària de doblers a fons perdut a la banca de l’anterior crisi, que les ajudes als sectors productius s’haurien de condicionar. Com les ajudes al sector automobilístic –superiors, per cert, als doblers per al rescat de l’educació confinada–, o les adreçades a la recuperació del turisme. És a dir, si els doblers que es fan servir són de tots, també ho hauria de ser el seu control... O és que si deixau doblers a un amic, ho fareu igualment si sabeu que són per comprar droga? Doncs és ben bé el mateix, si em permeteu la metàfora.
Per això aquestes ajudes s’haurien de condicionar a la participació directa dels poders públics en els consells d’administració de les empreses beneficiades. O, si més no, a l’exigència de participació dels treballadors i treballadores en els mateixos: a avançar mínimament en termes de democràcia econòmica, a fer bretxa a poc a poc en el mur de la dictadura de mercat.
Ben segur que, en el cas dels hotels, sobretot quan els empresaris admeten que a partir d’un 30% d’ocupació ja hi ha beneficis, moltes coses haurien de canviar, atès que la majoria de treballadors i treballadores voldrien deixar de banda un model en què han de fer feina a escarada durant els mesos d’estiu i sobreviure d’aquella manera a l’hivern. Millor fer feina tot l’any, a un altre ritme i amb menys turistes. Això sí que ho aplaudiria, el personal.
Mentrestant, els escolans del PP defensen a Brussel·les el condicionament de les ajudes europees a Espanya en un sentit ben diferent: a noves retallades de serveis públics, el seu particular homenatge als professionals de la sanitat, l’educació o les residències. Però, clar, això no és ideologia per als de l’Íbex: és expectativa de negoci.
