Tota la dreta espanyola –m’hi inclogui, si no li és molèstia, el PSOE– té en el seu argumentari l’acusació a l’independentisme de viure en un altre món, en una realitat paral·lela, etc. És un arma de fàcil ús i d’efectes immediats no ben contrastats, però notables. A una quantitat enorme de ciutadans que, més enllà dels crits per la unitat d’Espanya, no acaben de tenir gens clara la qüestió, aquesta dreta els ha anat proporcionant idees (molt anèmiques com a tals, siguem sincers) i crits, com el famós “a por ellos”, que deixa més coses en clar que les que voldrien admetre els socis de la secció civilitzada d’aquesta dreta. Per la seva banda, els independentistes no es poden queixar de reaccions imprevisibles per part de la dreta espanyola que més o menys comanda l’Estat. Allò que passa és que la realitat és tan amarga que els basten alguns gestos aquí i allà per concloure, abans que tot esclatàs, que aquest estat ha canviat molt i que, per tant, arribarà un moment en què haurà d’escoltar les raons que addueixen els qui se’n volen anar del DNI i que ja se n’anaren mentalment fa un parell d’anys.
Ara, però, es comença a moure una realitat exterior i se’n desperta una altra d’interior (encara poca però molt substanciosa) que comencen a ser preocupants: perquè ja hi ha qui es pregunta quina realitat s’haurà de desviar primer perquè sigui possible una certa sincronia amb l’altra. L’Estat sembla governat, darrerament, per gent sense esma ni senderi, temptada tothora d’apagar focs amb benzina. Les seves constants al·lusions a la follia dels independentistes en base al dret comparat comencen a ser seriosament neutralitzades per moviments exteriors a càrrec de molts de polítics europeus, de diaris més prestigiosos que el més prestigiós dels diaris espanyols, d’organismes internacionals que vetllen pels drets humans. Les maniobres de la diplomàcia espanyola per deixar sense efecte les campanyes oficials i oficioses de la Generalitat i dels grups independentistes havia funcionat bé fins ara, però les bases de l’operació fluctuen davant imatges com les de l’1O i la seva versió oficial. En fi, s’entén que l’Estat fa tot el que pot, però l’altra realitat cada dia és més d’eixe món. I així sembla que anirà sent, a mesura que augmenti el nombre d’encausats, de detinguts i d’exiliats, per més que l’enginy mal esmolat de la versió oficial s’agradi de dir que no hi ha presos polítics, sinó polítics presos. La presó és un fet contundent, i el joc de paraules ja no fa gràcia ni al senyor ministre de l’Interior.
