OPINIÓ
Opinió 05/08/2016

Donau-me un prejudici i mouré el món

i
Antoni Riera Vives
3 min

“És forastera, però és molt aguda”. Una sentència com aquesta la podem sentir encara avui de boca de qualsevol sogra respecte de la nora espera-a-ser. “No em pensava que seria tan simpàtica”, diu un jove estudiant després d’haver-se trobat amb una alumna magrebina de la seva classe. Ambdues afirmacions són fruit del prejudici, que és segurament la font de la majoria de problemes de convivència que hi pugui haver al món.

En el meu cas, el primer contacte amb el concepte de ‘prejudici’ degué arribar a COU o a primer de filologia, a la Universitat, no ho sé. En qualsevol cas, record que se’ns pretenia mostrar que les llengües, siguin les que siguin, no han d’estar subjectes a valoracions entorn de la seva utilitat o bellesa. Totes les llengües poden servir per a tot. No hi ha llengües guapes, o lletges, o seques, o musicals. No hi ha formes de parlar aspres o dolces. “M’encanta el mallorquí, el trobo tan dolç”, ens diuen molt sovint des del Principat amb certa superioritat adquirida… “El rus és fred, l’italià és musical, l’alemany és rude, el francès és harmoniós”. I, sobretot, “el català és molt difícil, el castellà és la llengua més fàcil”. O encara més: “El castellà és més útil, perquè es parla a Sud-amèrica”, et diu un senyor de Múrcia que no ha estat mai al Perú, Colòmbia, Veneçuela ni l’Argentina, però que curiosament viu en un país la llengua del qual sent cada dia pel carrer i es nega a aprendre-la, perquè “no serveix per a res”. Prejudicis lingüístics.

Però allò que vàrem aprendre gràcies a la sociolingüística és també aplicable, i molt, quan parlam de sociologia o antropologia. El prejudici, al cap i a la fi, és una opinió expressada sense elements objectius de judici previ. En definitiva, es tracta d’una condemna sense jutge, ni fiscal, ni defensa. El famós “judici del Telediario” que tant li agradava de criticar a Maria Antònia Munar.

El prejudici habita entre nosaltres com un company més. Cadascú des de la seva posició arma judicis de valor entorn de les posicions llunyanes. El perfil dominant en cada cas és el que es preocupa d’emetre aquests prejudicis extemporanis, irracionals, populistes. I el perfil dominant és el d’un home, de mitjana edat, amb feina, heterosexual, amb dona i fills i natural del lloc on viu. Així, el perfil dominant emet prejudicis sobre joves i vells, sobre dones, sobre persones homosexuals i sobre persones immigrants. El mateix perfil dominant que necessita marcar les persones als titulars dels mitjans de comunicació: “Un romanès que roba”; “Un magrebí que viola”, “Un gitano que trafica”. Quan el malfactor és no marcat, no se’l marca: aquí no trobareu mai en un titular un “mallorquí” que robi, que violi, que trafiqui. En aquests casos ha de ser el lector que demani: “I era mallorquí?”, com si els de la pròpia tribu no tenguessin inoculat el virus de la maldat.

M’interessa especialment entretenir-me a parlar dels immigrants, i concretament dels que professen la religió musulmana. La primera fòbia, el primer carregament de prejudicis envers aquesta gent els arribà per la seva qualitat d’immigrants: “Prenen la feina a la gent d’aquí”; “Els regalen els llibres a l’escola”; “Roben”; “Sempre són al metge”; “S’enduen tots els doblers i recursos dels serveis socials”, etc. No és objecte d’aquest escrit contraposar arguments a tots aquests prejudicis, que es rebaten amb facilitat. Vegem la segona fòbia, sobrevinguda arran dels diferents atemptats que, en nom de la religió musulmana, es van repetint amb gran lulea per les terres d’occident, i amb sordina hipòcrita per terres més orientals: “Vénen perquè volen reconquerir Al-Andalus”; “Tenen molts de fills i quan siguin més que nosaltres s’ho faran tot seu”; “Qualsevol dia amollaran una bomba aquí i ja podem tancar el xibiu”. Més prejudicis. Prejudicis entorn de col·lectius que no tenen raó de ser. Qui és dolent o qui fa mal és la persona, i no ho és pel fet de pertànyer a un grup o a un altre. Hi ha de tot pertot, diuen a ca nostra. Aquests mateixos prejudicis, d’altra banda, seran els que serviran de justificació als bombardeigs impunes per part de França, Bèlgica o Alemanya de població civil en territori sirià, afganès o iraquià.

La inseguretat d’un mateix o la por són molt punyeteres i suposen un jardí per a l’adob populista del prejudici. Ja ho va dir aquell: “Dóna’m un prejudici i mouré el món”. Asserenem-nos, reflexionem, valorem, i en tenir elements de judici (personals, no col·lectius) actuem i judiquem, però sobretot estenguem ponts de concòrdia i de diàleg.

PS. Me’n fot dels qui m’acusin de bonista.

stats