Quan a Àngel Guimerà, Narcís Oller i Jacint Verdaguer la LOMQE els deportà a primer de batxillerat, poguérem donar entrada a noves veus al temari de segon curs, que fins aleshores finalitzava amb Salvador Espriu, Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. Optàrem per incloure-hi un representant de la poesia, un de la narrativa i un de la dramatúrgia i, en el primer terreny, li va tocar a Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952-Barcelona, 1998) perquè, amb anterioritat a l’esdeveniment del 8-m, ja vérem clar que es feia peremptòria la necessitat de sumar qualque dona més al programa, no per raons de gènere sinó perquè reunia les qualitats que la feien representativa d’un determinat període de la nostra lírica.
La ginocrítica –del grec 'gyne', dona–, o la crítica literària feminista, ens parla d’una primera etapa masculina de la literatura escrita per dones que és identificable amb el mite de les amazones, que s’amputaven un pit perquè els feia nosa a l’hora de tensar l’arc. Aquesta fase masculina la representaria en el segle XIX un precedent del feminisme tan vinculat amb Mallorca com George Sand (pseudònim d’Amandine Aurore Lucile Dupin) o Víctor Català, de nom Caterina Albert i Paradís, narradora i novel·lista modernista que causà un escàndol endimoniat en saber-se que una dona es dedicava a escriure sobre suïcidis, assassinats, robatòrums i infanticidis. La fase femenina es concreta en ple segle XX en el moment que una poetessa com Maria Antònia Salvà no ha de renunciar al seu nom a l’hora d’escandir els versos, però en les seves composicions autobiogràfiques la de s’Allapassa es mostra ben conscient de l’excepcionalitat que representa pel fet de ser dona. És arran de la publicació d’'El segon sexe' (1949) de Simone de Beauvoir que podem dir que es dona inici a un nou cicle, el feminista, en què en la literatura catalana hem d’inscriure títols tan significatius com 'Feliçment, jo soc una dona' (1969), de Maria Aurèlia Capmany, o la producció de la nostra Maria-Mercè Marçal, que comença a eclosionar a la dècada dels setanta.
Però tornem enrere. 'D’un cactus' de Maria Antònia Salvà és, a priori, el típic poema paisatgístic de l’Escola Mallorquina. En principi, s’hi descriu un cactus, com el títol bé indica. Raons d’espai, evidentment, m’impedeixen transcriure’l sencer aquí però sí que apuntaré que el penúltim vers, “furgant per les llivanyes i juntures”, donarà peu a Marçal per generar un altre poema-mirall que precisament s’intitula 'Furgant per les llivanyes i juntures'. El més interessant de tot plegat és la interpretació que fa Marçal de la composició de Salvà: se suposava que la mallorquina ens parlava d’un cactus que era un “rèptil monstruós de pell clapada, / d’entranya llefiscosa”, que “dalt una paret seca fou llançat”, però la d’Urgell no veu en tal monstre sinó un correlat objectiu de la mateixa Salvà a ulls dels homes –monstres eren les amazones; de monstre es titllava Víctor Català pel que escrivia– i agraeix Marçal que altres dones hagin fet l’esforç d’escriure abans que ella perquè això “em dona terra, arrel” i acaba reivindicant-se també a si mateixa com una “dona rèptil, dona monstre, dona drac”.
Poetessa sobretot, la presència femenina és ben palpable en els aplecs de Marçal, com ara a 'Bruixa de dol' (1979), el cicle de poemes sobre la gestació i l’experiència de la maternitat; a 'Sal oberta' (1982), que també serà l’eix de 'La germana, l’estrangera' (1985) o el pòstum Raó del cos (2000). En narrativa, ens va donar com a fruit la novel·la 'La passió segons Renée Vivien' (premi Carlemany 1994), que ens explica la vida d’aquesta lesbiana sortida de l’armari que es vestia amb robes d’home i que fou la primera que cantà obertament l’amor entre les dones després de Safo. A la seva 'opera prima', 'Cau de llunes' (1977), Marçal hi incloïa 'Divisa', prou conegut i que podria figurar damunt la seva tomba a tall d’epitafi: “A l’atzar agraeixo tres dons:/ haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
