OPINIÓ

Docte i doctrina

D’adolescent, a Mallorca, a classe de català, literatura i història, també vaig ser víctima d’un cruel adoctrinament. Al meu institut públic, a Inca, teníem un plegat de professors que ens van fer veure portents que fins abans no coneixíem. Jo, i tants d’altres, veníem de centres religiosos de la ciutat, privats o concertats, i no teníem ni idea de moltes d’aquelles coses: de la història de les Illes, per exemple, la seva relació amb la història de Catalunya, València i Aragó (però també de Sicília i Nàpols), o de la unitat de la llengua catalana, amb les seves meravelloses varietats.

Vam aprendre que formem part d’un estat democràtic, que té una constitució que ens atorga drets i llibertats i té d’altres llengües cooficials, tot i que també té asimetries en els drets i deures que atorga als parlants d’aquestes diferents “llengües d’Espanya”. Vam aprendre geografia, el nom de muntanyes i rius llunyans i peninsulars, però també dels torrents i dels municipis de les Illes. Vam aprendre la història d’Espanya, el seu imperi i la caiguda del seu imperi, i vam haver de llegir aquells escriptors que havien parlat de la tristor de ser espanyols –derrotes i misèries–, des de Baroja fins a Martín Santos, per no parlar dels autors catalans, aquests van fer-nos ben evident que amb la llengua que parlàvem nosaltres al pati es podien escriure coses portentoses: Alcover, Verdaguer, Pla o Monzó. Va ser un adoctrinament de molta qualitat, que no deixaré d’agrair al sistema públic i als esforçats professors que m’ho van posar no gaire fàcil, perquè jo era –i potser sóc– especialment torracollons.

¿Eren aquells professors nacionalistes catalans? La veritat és que alguns sí que ho eren; ho sé perquè després n’he trobat alguns a llistes electorals catalanistes i d’esquerres –que no he votat–, però d’altres no: han acabat militant a partits dels que posen poc en qüestió la unitat d’Espanya. Però mai van parlar de política en un sentit militant o ideològic.

Des del punt de vista del coneixement, la unitat de la llengua catalana és un fet tan contrastat com la segona llei de la termodinàmica, i el 1714 i el que va significar és tan objectiu com la fórmula de l’àcid sulfúric. Dir que parlar de la unitat de la llengua catalana, o d’uns països catalans durant els segles XIII i XIV és adoctrinament, però no ho és parlar de la gravitació universal o dels invents d’Edison, és una quimera. Als Estats Units hi ha tota una dreta conservadora que s’oposa a l’ensenyament de les teories evolucionistes; diuen que explicar Darwin i les seves troballes és adoctrinar, perquè la veritat és –ha de ser!– a la Bíblia. I ho trobem ridícul, i ens ho mirem amb aquella falsa superioritat intel·lectual, tan europea. Però a Espanya tenim gent que discuteix Pompeu Fabra o Menéndez Pidal, i pels mateixos motius: imaginen que acceptar una determinada tesi –lingüística o històrica– qüestiona un projecte polític.

A Darwin se’l discuteix perquè posa en dubte l’existència d’una essencialitat humana creada per una divinitat, darwinianament hem d’admetre que l’home tan sols és una bèstia evolucionada a partir del simi. Mona avorrida i sense pèl, dotada d’una consciència científicament introbable, l’home és tan sols matèria fungible, i no ha estat elegit per ningú per salvar-se ni per redimir res. Darwin fa nosa perquè ens treu importància.

El mateix es pot dir de la pluralitat lingüística, o de la singularitat històrica dels països catalans. Admetre la veritat indubtable d’això, treu força a la grandiosa idea d’Espanya. El nacionalisme és un narcisisme col·lectiu. Posar-lo en dubte, fent-li evident que hi ha d’altres llegats brillants i digníssims, és massa dolorós d’acceptar. Admetre això els faria petits, insignificants, gairebé. Tant com ho som nosaltres.    

  

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF