Distàncies curtes

Som gent de capricis i de panxa plena

No som gent de distàncies socials. Som més aviat gent de socialització epidèrmica. És amb l’escalfor dels cossos que se’ns comunica l’amor tot just naixem. Pell amb pell. Quan arriba la tribu, ens fan anar de mà en mà, sempre amb el braç sota el cap que pesa massa. I és així, a través del tacte, dels alès i les respiracions properes, que se’ns informa que formem part d’alguna cosa. Que pertanyem.

Quan ens separem de la mare, la mestra de la bressol ens ha d’agafar en braços. Només així ens sentim segures en un nou paisatge. Un cop a terra, ens ho posem tot a la boca per anar tastant la vida, i anar-nos acostumant a les coses dolces i les amargues, les coses brutes i les que són difícils d'empassar-se. Amb els iguals ens comuniquem amb mossegades a les galtes molsudes o amb intercanvi de mocs.

A la primària detectem l’amistat quan algú ens posa la mà sobre l’espatlla o ens agafa de bracet, i l’enveja o l’afany de protagonisme quan algú ens fa una clatellada el dia que ens hem tallat els cabells. Transmetem afecte a través de carícies i enuig a través de cops de puny. Sempre tocant. Som gent d’anar al lavabo de dues en dues. De fer pactes d’amicspersempre amb saliva d’un sobre la mà de l’altre.

No som gent de dir hola en fred. Som gent d’abraçades, de dos petons, de petons a la boca. De llengua amb llengua. De fer-nos grans ballant als concerts a primera fila, compartint suor i entusiasme. De despertar en els balls de festa major. Places a vessar. Som gent de pèls eriçats quan algú que ens agrada, ens frega lleugerament la mà. De protegir-nos dels nervis de créixer sota una pinya de cossos ebris de grup que salten units. De crits compartits.

No som gent de braços plegats. Som gent de protesta. De fer nostres els carrers. Som gent de barreja. D’àvies i netes. D’aquí i d’allà. De parlar cara a cara. De fer cua per omplir les terrasses dels bars. De dir-nos secrets a l’orella i de cantar amb la boca oberta. Som gent de capricis i de panxa plena. No sabem celebrar sense menjar i beure. Ens conquerim per l’estómac i, entre copes i rialles, ens contagiem de vida.

No som gent de distància social. Som gent de distàncies curtes. Però ara i sempre ens cal mirada llarga.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF