Poeta, traductora i músicLa creença popular afirma que els dos oficis més antics de la història de la humanitat són la prostitució i la traducció. Del cert, no ho sabem, i no sé si es podrà saber mai, però sembla lògic que ho siguin –segons, és clar, la lògica humana. El primer és l'ofici més invisibilitzat del món i ni tan sols està reconegut per les lleis. El segon va sorgir en la forma oral de la professió (la interpretació) i, a partir de l'Edat Mitjana, quan s'inventa la impremta, es va anar fent visible (si entenem literalment la visibilització): avui els editors ja citen, en la majoria de casos, el nom dels traductors a les cobertes dels volums i fins i tot n'afegeixen una foto i biografia. Malgrat tot, la tasca que han desenvolupat aquests 'convertidors de paraules' continua sent un gran misteri en general i, fins que no ho proven i comproven que no funciona, n'hi ha que els substituirien per intel·ligències artificials més barates i veloces.
A la nostra època, cada 30 de setembre se celebra la diada de Sant Jeroni, patró dels traductors. Jeroni d'Estridó va néixer a Dalmàcia, la Croàcia actual, i va estudiar grec i llatí, com s'usava. Fascinat pels textos de la Bíblia, que encara no s'havia traduït sencera, estudià també l'hebreu. I, més tard, quan es convertí al cristianisme, el papa Damas I li encarregà la traducció per la qual el recordem: la Vulgata, la versió més popular i longeva de la Bíblia (en llatí vulgar), que es donaria a conèixer –es divulgaria– de manera massiva. Meditem cinc minuts la transcendència d'aquell encàrrec...
Meditem cinc minuts la rellevància de la figura del traductor, com l'alquimista que desvela totes les dimensions d'una escriptura als lectors; com la mà que salva del precipici aquelles idees, les vivències i els sentiments de cada cultura, fins i tot les que la cultura on s'han creat ha empès cap al buit; com els servadors dels ecos que encara ressonen en les paraules i els discursos manipulats, encriptats pel poder. Meditem cinc minuts com n'és d'important que puguem llegir, per exemple, les novel·les de Svetlana Aleksiévitx, gràcies a l'interès dels traductors Marta Rebón i Miquel Cabal i de l'editorial que les acull, Raig Verd. La guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2015, l'escriptora i periodista bielorussa, compon la història oral, emocional, de l'era soviètica i postsoviètica (de Txernòbil a la Guerra de l'Afganistan). "No hem reeixit a conquerir per a la literatura tota una part de la vida humana, la de les converses (...). Pel que fa a mi, em fascina i m'ha fet presonera. Estimo com parla la gent... Estimo les veus humanes solitàries", confessava Aleksiévitx en el discurs d'acceptació del Nobel.
Walter Benjamin també va reflexionar que "la tasca del traductor consisteix a rescatar la llengua pura (...), treure-la de la presó de l'original i alliberar-la en la transcreació". Aquesta llengua pura és la que inclou totes aquelles paraules (idees) que el poder ha anat silenciant al llarg de la història, o que la humanitat ha desat a les golfes, a les fosses comunes, per por o vergonya d'emprar-les. A casa nostra, Sebastià Perelló comparteix aquesta curolla. A La mar rodona (Club Editor, 2020), recull les veus menystingudes, oblidades o callades (per l'individu mateix o des de fora) i fa que enraonin per dintre i que parlin per nosaltres. Davant l'ordre i consell de deixar estar la guerra, perquè "mai no et sabrà greu haver callat", els personatges d'aquesta novel·la (que és com una balada) es rebel·len i ens parlen d'aquesta història oral, emocional. En un acte de valentia i assumint els riscos de l'ofici, Perelló escolta els qui van viure la nostra guerra i ens la reconta, amb totes les paraules; els fa "dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que t'assalta la boca"; recupera la música d'una cançó de la qual només sentim la lletra.
Escriptors i traductors són professionals valents als quals, de manera més o menys visible, sovint es pretén silenciar la veu. Cinc anys després que es guardonàs amb el Nobel la primera escriptora bielorussa de la història, la setmana passada, tres traductors de Belarús han estat arrestats i empresonats per manifestar-se de manera pacífica contra el règim d'Aleksandr Lukaixenko. Silenciar els traductors, l'enèsima censura.
Coratge, camarades! La llegenda hagiogràfica de Sant Jeroni explica que un bon dia, mentre feia classe, un lleó va entrar de sobte al monestir. Cames ajudeu-me, tots els estudiants van sortir esperitats de l'edifici, però no pas el senyor Jeroni: ell s'acostà lentament al lleó, se'l mirà de fit a fit i va adonar-se que bramava perquè tenia una espina clavada a la pota. Amb compte i cura, va arrabassar-la-hi, i el fèlid carnívor no el va abandonar jamai.
