Cert que no tindrem prou actius per valorar a posteriori la feina d'Esperança Camps com a consellera. Serà a partir de la feina que puguin desenvolupar els alts càrrecs de la Conselleria que quedin –“acomodats victimistes”, en paraules de la dimitida–, que sabrem si era ella el tap o només l'excusa per continuar amb “debats estèrils” de persones amb “falta de mires”, entretingudes en “debats estèrils”. Haurem d'esperar. Del que ja n'estem segurs, sorprenentment segurs, és que la menorquina ha sabut dimitir amb una dignitat desconeguda per aquests indrets. La seva, ha estat una dimissió amb alt contingut polític, allunyada dels llocs comuns en aquests casos que s'amaguen rere qüestions personals o familiars que mai no ens hem cregut. Els arguments presentats no només són creïbles, sinó que revelen una dinàmica perversa que deixa ferida la formació política que la nomenà, MÉS per Menorca, i el 'modus operandi' de tot el Govern, al capdavant del qual hi ha una coordinadora de partits, administradora de parcel·les estanques, negada de les atribucions que se suposen a una presidenta. A Camps li caurà l'eixabuc dels que se suposaven seus i l'acusaran de donar munició a una oposició desacreditada que la necessita. Oblidaran que són ells, amb les seves filtracions interessades, amb el seu joc d'egos i quotes, que ofereixen en safata d'argent els arguments a aquells que voluntàriament confonen govern de coalició amb regnes de taifes. Cert que aquests apologistes del monocolor mai no recorden que han passat tres consellers d'Educació i altres tants de Salut en només quatre anys de suposat monolitisme. Però ara ja no hi són i havia de ser diferent.
