OBSERVATORI
Opinió 20/10/2017

Dialoguisme sense diàleg

Ernest Carranza
3 min
Dialoguisme sense diàleg. / PACO CAMPOS / EFE

PeriodistaLa batalla sobre el significat de la paraula ‘democràcia’ esdevé l’epicentre del xoc discursiu entre els nacionalismes català i espanyol en una disputa desigual pel relat.

Mikhaïl Bakhtin, teòric i filòsof del llenguatge, sostenia que en la societat els significats són creats de forma dialògica. És a dir, que la càrrega significativa d’una paraula o expressió és determinada pel que s’ha dit abans, per com altres l’han feta servir i per la seva relació amb altres mots. El dialoguisme, l’incessant procés de creació de significat mitjançant paraules, contextos i intencions –més que no pas el tan reclamat “diàleg”– és el que estam presenciant aquests dies, en la seva expressió màxima, al voltant del conflicte català. El que uns formulen es nodreix de la contestació prèvia dels altres, generant una discussió política inacabable. Aquesta dinàmica no és nova, però sí el caire que estan prenent els discursos en relació amb els de temps precedents. Els missatges a banda i banda de la contesa –clarament desigual en mitjans i nombre– permeten establir algunes consideracions.

En primer lloc, es constata un viratge en la matriu discursiva dels nacionalismes català i espanyol, en el sentit de posar al centre el concepte de ‘democràcia’, tot i que amb significats oposats. Aquesta tendència ja es va fer visible en el cas del sobiranisme català a partir de l’any 2010 amb la sentència de l’Estatut i s’ha intensificat amb els darrers esdeveniments. ‘Democràcia’ implica dret a decidir el destí, la possibilitat de dirimir qüestions tan sensibles com l’articulació política de la comunitat amb el sufragi directe de la ciutadania. Suposa, doncs, que els marcs legislatius estiguin subordinats a la voluntat política majoritària i no a l’inrevés. En canvi, per al nacionalisme espanyol l’equació és a la inversa: no hi ha democràcia si no és dins de la Constitució, de les lleis, per això el desafiament català només es pot entendre com a antidemocràtic.

Pel que fa als discursos a banda i banda, s’observen mutacions interessants. L’unionisme, tot i el que pugui semblar, es manifesta de forma heterogènia. Oscil·la entre l’agressivitat de l’“A por ellos”, de certa reminiscència esportiva, i la reivindicació d’una simbologia alternativa a la de l’independentisme, com el 'Cant de la Senyera' que va sonar a la manifestació del 8 d’octubre a Barcelona. Es posa el focus en la legalitat, el perill de trencament de la convivència i fins i tot el suposat tarannà “racista i excloent” del nacionalisme català, com van emfasitzar Mario Vargas Llosa i Carlos Jiménez Villarejo.

Diversos teòrics de l’àmbit anglosaxó i hispànic han assenyalat el ‘patriotisme constitucional’ –terme encunyat pel filòsof Jürgen Habermas– com la forma hegemònica que ha pres el nacionalisme espanyol, a dreta i esquerra, després del franquisme. Alhora, apunten com sota un vernís cívic i democràtic s’han revelat tendències essencialistes i una defensa aferrissada no només de la Constitució espanyola, sinó també de la monarquia o la llengua espanyola. El discurs mediàtic i polític que representa els nacionalismes perifèrics com a arcaics, excloents i adoctrinadors assoleix aquests dies el seu zenit, empès per la fuga d’empreses i la defensa europea de la integritat territorial dels estats.

En el bàndol sobiranista ja fa anys que els arguments pragmàtics centrats en els beneficis socials i econòmics d’una república han guanyat terreny. Tot i que encara roman un substrat identitari i emocional evident, a més d’un cert historicisme, aquests han estat relegats verbalment. La repressió de l’1-O i les posteriors detencions de líders independentistes han intensificat aquest canvi de discurs i paraules com ‘drets civils’ i ‘llibertats’ han adquirit importància en l’argumentari. Això ha permès eixamplar de forma notable el perímetre del moviment proreferèndum, fins i tot atraient persones sentimentalment vinculades al projecte espanyol. Al mateix temps, l’independentisme aprofita la inèrcia del conflicte per explotar fets que històricament ha entès com a diferencials respecte d’Espanya. Per exemple, una major capacitat d’integració de cultures, un model d’estat del benestar més desenvolupat o un pacifisme i un sentit democràtic més pronunciats.

Termes com ‘democràcia’, ‘nació’, ‘poble’ o ‘diàleg’ són avui al bell mig d’una batalla pel significat, un dialoguisme en què l’àrbitre és l’opinió pública catalana, espanyola i mundial. De l’ús que en faci cada part i de com d’efectiva sigui l’adaptació dels vells discursos a unes circumstàncies extraordinàries dependrà, en gran part, qui resulti vencedor de la disputa pel relat.

stats