OPINIÓ

Deutes i dolors

L’arribada al poder del líder del PSOE, Pedro Sánchez, va ser possible –en virtut d’una moció de censura– amb el vot dels nacionalistes catalans, els mateixos que havien organitzat l’1-O i n’estaven patint les conseqüències penals. S’esperava que el progressisme espanyol fos més comprensiu amb el sobiranisme i que, com a mínim, es parlés del problema català de bona fe. El que seria sensat en qualsevol democràcia, que el problema es resolgués votant en un plebiscit acordat sobre la sobirania –a l’escocesa–, aquí ja es descarta d’inici. És a dir, que davant d’aquest debat, el PSOE és idèntic al PP. Per què? Per què aquesta negativa terrible a deixar votar sobre aquest extrem? Tan calamitós seria fer un plebiscit? Fer-lo, em temo, és el que menys compta. El problema seria obeir-ne el resultat si aquest s’inclinés cap a la república catalana. Això podria significar, certament, que Espanya hauria d’afrontar una retallada d’ingressos considerable, encara que fins i tot sobre això se’n podia parlar. Catalunya podria ser un estat independent i continuar contribuint –durant un temps limitat– a les arques espanyoles, perquè fet i fet és comprensible que l’estat espanyol no vulgui quedar penjat i sense poder fer front, d’un dia per l’altre, a les seves despeses i pensions. Els ciutadans espanyols de la resta de l’estat tenen drets socials, certament, que es financen també amb el diner català. D’aquest tema, se n’ha parlat ben poc. Sembla que tot es redueix a una qüestió de poder, d’orgull nacional d’una banda i de l’altra, de voluntats que collen voluntats, d’una política de gestos i escarafalls més o menys espantosos que ja cansa una mica. Catalunya és el 19% del PIB anual; la sotragada d’una crisi econòmica terrible com aquesta última suposa entorn d’un 4% del PIB de baixada. És a dir, que la independència de Catalunya seria com gairebé cinc vegades aquesta crisi brutal. No caldria explicar res més.

Perquè aquí, ara mateix, recau el problema. El sobiranisme català té diverses opcions: 1) seguir esperant la via del plebiscit pactat o bé: 2) construir la república d’esquena a la voluntat de l’estat espanyol, la coneguda com a via unilateral. La segona opció, en realitat, n’inclou dues més: 2.1) construir la república donant per bons els resultats del passat 1-O o 2.2) tornar a muntar un plebiscit unilateralment, i a veure què es fa llavors: 2.2.1) continuar pel camí unilateral com no es va fer el passat 27-O o bé 2.2.2) esperar que l’estat espanyol s’avingui a negociar, ara sí, tant per evitar assotar de nou els votants com per esquivar les incerteses d’un bloqueig econòmic i financer i d’una inestabilitat social insuportable i posterior, en cas de guanyar, un altre cop, el sí.

Tanmateix, tot això són castells en l’aire. El MHP Torra no va concretar res, en l’última conferència programàtica. El seu discurs es va limitar a constatar el problema, sense apuntar camins versemblants cap enlloc. Els únics que veuen en Torra un “separatista perillós” són els del PP i Ciudadanos, i perquè els convé; pel sobiranisme, Torra és un legitimista possibilista, que parla de somnis, valors, sentiments i repúbliques de lletra de motlle. Si el constitucionalisme espanyol aprengués a mirar-se’l com el veuen els sobiranistes, tot plegat seria una altra cosa i potser el seu recorregut polític hauria acabat. Està fent un paper molt difícil.

El panorama encara es fa més estantís quan sents que el president Sánchez proposa que els catalans votin un nou estatut, ja que el vell va ser retallat i del capolat en sorgeix, també, la magnitud del desencís. El problema és que els polítics que haurien de redactar-lo són a la presó. Tot plegat és tan lamentable que no hi ha manera de menjar-s’ho sense empastifar-se els dits.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF