OPINIÓ

Detestables

Va bastar que un assessor del ministeri per a la igualtat de gènere del govern francès fes un informe on es demanava que no es publiqués aquest petit pamflet perquè, automàticament, es convertís en un èxit de vendes. Jo, els homes, els detesto és un manifest de poc menys d’un centenar de pàgines, en què l’autora, Pauline Harmage, explica per què des d’un feminisme que ni tan sols té la necessitat de definir-se com a ‘radical’ les dones tenen tot el dret a detestar (‘odiar’, diu la traducció castellana) els homes.

És evident que l’androfòbia o misàndria pot sonar com una opció exagerada o contraproduent; la mateixa autora dedica les primeres pàgines a explicar per què hi ha motius més que suficients perquè les dones sentin que davant dels homes només poden fer que justificar-se, sentir-se en perill –sexual o físic–, ser inexistents o tractades amb paternalisme. El llibret d’Harmage, que té el bon gust de confessar-nos que viu amb un home, de qui està tanmateix enamorada, no conté ni molt menys cap absurditat, i posar-se com a home a la defensiva (com ha passat arreu dels països on el llibre s’està publicant aquestes últimes setmanes) només fa que demostrar que l’autora té tota la raó.

Els homes, fins i tot quan anem per la vida de feministes, som bastant detestables. Aquest feminisme sovint no es resol en res més que en això, en una pura proclama per quedar bé que no compromet a res, i que no canvia cap hàbit, no força cap acció real, no motiva, sobretot, cap censura envers els altres homes que ens envolten, a qui no fem cap esforç per ‘civilitzar’ (Harmage usa aquest verb). El virilisme fa com el progressisme espanyol davant del fet català: bones paraules i res més, però a l’hora de la veritat surt el nacionalisme assimilacionista de tota la vida (franquista). És una força tan insidiosa que es fa indestriable de la manera de ser de la immensa majoria dels homes criats al segle XX: ni s’adonen que són d’una determinada manera. Ser un home encara significa no dubtar, mostrar determinació, fredor i empenta, ambició i coratge. Guanyar, seduir, manar.

Ser home encara té connotacions que ens acaben portant a una inseguretat perpètua, que sovint només es resol o amb la violència o en una contínua, fosca, depressió. Harmage –en la línia de Grayson Perry a The descent of Man– ens ve a dir que no té gaire sentit el feminisme sense una nova masculinitat, i que de moment a aquesta la veu tan verda o poc determinada a canviar que certament només ens queda continuar sent detestables, almenys als ulls de les dones emancipades que no es deixen impressionar per les collonades de sempre.

Detestar els homes està més que justificat: cada dia moren dones a mans d’homes que semblaven pensar que les vides de les seves parelles els pertanyien. Si això passés en una lluita entre pobles o països, entendríem perfectament aquest sentiment: el de tota una part de la població que se sent menyspreada per una altra. Més que provar d’analitzar els sentiments d’Harmage, podríem pensar fins a quin punt té més raó de la que voldríem acceptar, amagats rere una neutralitat que només fa que perpetuar el sexisme de sempre.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF