Humanista i ‘millennial’Sovint tendim a abocar certs comportaments o característiques comunes per definir diferents grups socials i, com a conseqüència, tendim també a dividir per franges d’edat un mateix conjunt de persones que ha nascut entre un període de temps determinat. Aquestes són les generacions: persones que engloben una edat similar per haver viscut o crescut en una època concreta, i que es defineixen pels seus costums i les seves modes. És el cas de la generació 'millennial' o la generació Y –que va de l’any 1981 fins al 1996–, i que ha obert certes discussions i debats sobre els membres que la componen i sobre la seva nova manera de viure i d’actuar.
A mi, que per pur atzar m’ha tocat de ple pertànyer –segons els tòpics establerts– dins aquest grup, tinc certa discrepància sobre la manera en la qual se’ns ha intentat descriure. Ens han dit que som hereves de les noves tecnologies, de la influència de les xarxes socials a les nostres vides –i als estats d’ànim– i dels 'influencers'; ens han dit que gaudim de les millors comoditats de tots els temps, que som la generació més ben preparada acadèmicament i professionalment, però la més precària, perquè se’ns farà impossible treballar del que hem estudiat i això ens crearà un gran sentiment de frustració i fracàs: la dels somnis trencats; ens han dit que som filles de l’individualisme i de la materialització i que, a més, som les que no tenim inquietuds ni curiositats culturals; ens han dit també que ens guiem per l’efervescència dels moments, que tenim pànic a l’estabilitat o al compromís. I sí, tal vegada Bauman tenia raó quan deia que el “per sempre” avui en dia s’ha convertit en un atribut del moment, de l’ara. Però què passa quan un 'millennial' llegeix aquestes característiques i no s’hi sent identificat? Què passa amb les inquietuds? Amb les curiositats? Amb els somnis que continuam tenint? Amb els reptes que ens proposem? És cert que vivim envoltades d’aquesta nuvolositat actual, però som molt més que això. I és que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.
I si penséssim per un moment que aquests atributs corresponen a una època de transició, i no a una generació? A una època de pas, a una estació, de la vida jove a la vida adulta, que és, de fet, en l’època que la majoria de nosaltres –els 'millennials'– ens trobem. O almenys és amb el que més m’identifico en aquest instant. I pot ser que compleixi alguns dels requisits esmentats anteriorment, ja que he treballat dins un àmbit que no tenia res a veure amb els meus estudis i, en canvi, l’única experiència laboral que he tingut d’acord amb la meva especialització són les pràctiques i, evidentment, eren no remunerades. Però em nego a sentir-me frustrada simplement perquè em costi aconseguir un treball adequat a les meves necessitats o perquè no sàpiga ni on vull viure l’any que ve.
Hauríem d’anar més amb compte, perquè generalitzar i simplificar dins un àmbit tan fràgil com aquest pot arribar a ser molt complex. Descriure amb pessimisme que som la generació perduda pot causar conseqüències greus. Evidentment que tenim capacitats, aptituds i entusiasme. I som inquietes i curioses, tant que podem llegir teories feministes de Simone de Beauvoir com les publicades per la revista Pikara. Vivim en l’era de la globalització i de la uniformitat, i a vegades això comporta que ser original és tot un repte i sortir de la norma és de valentes.
