12/12/2014

Desprestigi de la legalitat

3 min

Un dia d’aquests, quan es reformi la Constitució per convertir-la en l’eina apropiada perquè els pobles puguin escoltar-se i dissenyar el seu destí en tots els ordres de la vida terrenal, seria convenient aprofitar-ho per reformar l’article 24 i adequar-lo a una realitat que s’hi rebel·la per la via dels fets. El lector ja haurà endevinat que el dret que caldria eliminar, perquè és enganyosament retòric, és el de la presumpció d’innocència. La pèrdua seria lamentable, dramàtica, però la ciutadania s’ha de reconèixer en la seva incapacitat de creure que tots som innocents mentre no es demostri el contrari. És clar que la presumpció d’innocència protegida per la Constitució s’emmarca, sobretot, en els àmbits jurídics, on és de raó que s’hi mantingui més o menys. Però aquest mandat constitucional difícilment tornarà a avenir-se amb la fe i l’esperança-per no dir la caritat- de la ciutadania. Qui creu en la innocència de XYZ o de ZYX i de tants d’altres? Ja sabeu a qui em referesc.

S’ha parlat dels mals que la corrupció causa a la democràcia: erosiona la confiança en el sistema, diuen, i deu ser la formulació més audaç que s’ha arribat a fer d’aquests mals. Hi hauria altres maneres de dir-ho. Podem dir, per exemple, que la corrupció i el tractament penal de què ha estat objecte fins ara han arruïnat la innocència ciutadana, tan necessària perquè els engranatges de la democràcia girin llatins. Amb la innocència -la bona fe- perduda, el desprestigi de la legalitat s’ha obert pas com un exèrcit de corcs silenciosos i feiners, que excaven sense pausa les bigues que sostenen la teulada. És cert que un jutge aquí, un fiscal, uns quants, transmeten a la població el missatge d’una justícia que ens podria fer concebre esperances en una futura convergència amb la legalitat, però els seus fets ja són percebuts com a puntuals, com l’excepció que confirma la regla.

Els mals que causa la corrupció a la democràcia tenen una expressió especialment greu: la no presumpció d’innocència als polítics en general (a la qual ha col·laborat irresponsablement Podem en igualar-los tots en la categoria de casta). Aquesta desconfiança radical i ecumènica acaba afavorint curiosament els més corruptes, ja que els facilita la transferència de la seva corrupció particular a la societat en general, àdhuc a l’espècie humana. Hem vist, aquests temps darrers, quan el bull de la corrupció més desenfrenada s’esdevenia en les calderes del PP, que la desconfiança general ha ajudat aquest partit a descarregar responsabilitats en tothom qui passava per allà -o encara que no hi passés-, fins al punt de creure’s moralment autoritzat a començar a parlar de lleis contra la corrupció, a favor de la transparència, etc. Els ratolins ens volen convèncer de la seva idoneïtat per guardar el formatge.

¿Hem de continuar presumint la innocència en tots els casos en què els jutges encara no han pogut demostrar la culpabilitat? Si hagués de ser així, tots abandonaríem aquest món, a l’hora que a cadascú li correspondrà, amb més endarrers i dubtes que certeses i comprovacions. De XYZ sabem, per exemple, que no serà condemnat per tot el que ha fet contrari a llei, sabem igualment que no tornarà els doblers robats i que, en qualsevol cas, la seva condemna suposarà greuges insalvables comparada amb la que se li aplica a un xoriço que ha robat un mòbil. De ZYX, els ciutadans tenim certeses morals de gran delictes que ni arribaran als jutjats. Com que ja sabem aquest resultat final, estaríem constitucionalment obligats a considerar-lo innocent.

Reclamar al ciutadà el compliment d’un deure sobre la legitimitat del qual no té una convicció suficient sempre serà una tasca complicada. I hem arribat a aquest punt, per més que la correcció política ho hagi de negar. No confiem en la llei, la legalitat no gaudeix del prestigi mínim necessari, ens guiem més per les certeses morals que pel deure de presumpció d’innocència. De cara a fora, podem negar o maquillar amb acurada cosmètica aquesta seguretat interior, però els partits polítics corruptes ens han esquinçat la innocència fins a fer-la sinònim de beneitura irremeiable. Els partits polítics corruptes, a més, no han expressat de manera convincent la seva contrició, el seu penediment sincer. Només han reaccionat -i tan miserablement, en general- quan se’ls ha atrapat. No podem creure que, d’avui a demà, aquests corruptes hagin esdevingut honestos i exemplars.

Aquesta convicció, ¿és anticonstitucional?

stats