Fa uns mesos vaig fer una espècie d'oda a Antònia Font i vaig dir que és el grup que segurament ha aportat més cançons a la meva banda sonora vital. A això se sumen, també i (no sé si) òbviament, les de Joan Miquel Oliver. La veritat és que li he d'agrair profundament que hagi decidit obrir-nos la porta del seu món una altra vegada just aquesta primavera i haver posat paraules a una realitat que, a mi personalment, m'ha fet tornar cap a la ciutat comtal amb una mescla de derrota, tristor i ràbia bastant desagradables.
Dissabte, devers la una i mitja o dues del migdia. Carrer de Sant Miquel, a Ciutat. Venc de tenir un berenar molt agradable a Can Joan de s'Aigo amb una companya de trinxera, encara que sigui més virtual que real; i després acudesc a l'acte organitzat a l'espai Rata Corner, que just celebren el seu primer any de vida. No hi cap ni una ànima i tot vessa de gent, llibres, làmines, discos i bones cares. A més, m'hi trob un dels amics més abraçables que he tengut mai. Flonget com ell tot sol. I l'abraç, és clar. I not que estic molt contenta, perquè som a Palma i m'enyorava molt. Total, que quan me n'anava cap a ca nostra, vaig enfilar el carrer de Sant Miquel. “Miris a on miris una plaga d'estrangers”. Allà sí que no hi cabia ni una ànima, però era com molt exagerat: com si fóssim en ple agost, no un dissabte assolellat de Pasqua. Casa Roca tancat –i un altre hotel a Palma–, Espardenyeria Llinàs tancada, gelateries postisses, franquícies a “tutti plen”, cursa d'obstacles de gent aturada, de gent amb cotxets, de gent per tot. “Atlantis se cruix, Atlantis se perd”.
Dilluns, devers les dotze i busques del migdia. A sa Ràpita. Sol, oratget, dues amigues que ens (re)trobam i un pla de dinar i cafè a què se sumarà un altre amic per acabar de completar el trident. Tot apuntava a ser una jornada susceptible de desenvolupar-se sense incidents amb connotacions negatives, com si diguéssim. Que sí, que ja sé que no podem preveure el que passarà i tot això, però ja m'enteneu. Abril a sa Ràpita, jo què sé, no dona per sospitar que hi hagi cap motiu –encara– per entrar en còlera. Miràvem cap a Cabrera però na Laia va girar el cap i va veure el que va encendre la metxa: dos homes, d'uns cinquanta i tants anys, mig ajaguts, amb les seves tovalloles, bosses i sabates-amb-calcetins ben damunt les dunes. Sí, aquelles dunes que tenen uns pals de fusta i una corda que com que les tanquen, sabeu? Vosaltres quan veis això no se us passa pel cap, no ho sé, que no es poden trepitjar? Deman, eh, per ventura som jo que tenc un sentit comú molt atrofiat. La qüestió és que, primer amb senyals i després amb el nostre anglès més o manco digne però totalment entenedor, els deim que no poden ser allà. No fan ni el gest d'alarmar-se, com “Oh-oh... No hauríem de ser aquí”. És més: se'n reien, de nosaltres, ens miraven com si fóssim boges. Ens insultaven i ens menyspreaven. Només els faltava tirar-nos fruita seca. “Han pagat l'entrada, som animalets d'un zoo”. Fins que no vam fer el gest de telefonar a la policia, els dos energúmens no es van aixecar per passar primer un peu i després l'altre per damunt la corda que tenien a vint centímetres. I, tot i això, una vegada havent-se vist obligats a fer el titànic i descomunal esforç de no destrossar unes dunes ja malmeses de per si, van seguir mirant-nos amb aquella condescendència colonialista que alguns 'guiris' venen a practicar a ca nostra amb total exempció de responsabilitats. “Si tengués una metralladora per dir-ho”...
Ahir, mentre explicava a companyes i companys com de trista estic –sí, d'acord, reconec que el dia que torn estic molt més sensible d'allò habitual–, quasi plor. “Sumam desperfectes, obram extincions”. Perquè, en ple abril, he tengut la sensació que hi ha una Mallorca que mai més no tornarà, que en el millor dels casos s'està morint si no és que és morta. I no, no em referesc a conceptes estantissos i conservadorismes barats i folklòrics, m'estic referint a les nostres platges, als nostres carrers, a una manera de relacionar-nos amb l'entorn i entre nosaltres: que, efectivament, ja som turistes dins ca nostra.
Aboquem-nos al decreixement. Tirem-nos-hi de cap. És primordial, inajornable i de responsabilitat amb el futur. Perquè “Atlantis se ven” i “Atlantis depèn” (d'un monstre).
