L’any abans que jo arribàs en aquell institut, la meva companya, que feia de cap de Departament, m’havia confessat que la reunió s’havia allargat més del compte i que els col·legues l’havien deixada tota sola triant les lectures per al curs següent. Les havia acabat decidint per catàleg i jo pensava que els catàlegs en què elegeixes el llibre perquè t’agrada el color de les tapes, la foto de portada o el nombre de planes haurien d’estar prohibits.
El mes de juny, que és quan la immensa majoria dels centres programam les obres per al proper curs, també tenen lloc les desiderates. Són els desitjos que tenen els docents en relació amb els nivells que volen ensenyar a partir del setembre següent. Només són opcions perquè de vegades col·lideixen amb les pretensions d’altres professors de la mateixa matèria o amb les hores que corresponen al departament en virtut d’optatives, tutories, comissions, etc. Idò bé, la meva col·lega una vegada encunyà l’expressió "desiderates de lectura" perquè, des que jo hi era, allò que havia tingut una rellevància trivial passà a convertir-se en quelcom tan transcendental com unes desiderates, que no són precisament poca broma. De vegades acaben en discussions i bregues fortes, que s’arrosseguen al llarg dels anys.
Jo som del parer que a un grup d’alumnes se’ls pot fer llegir pràcticament de tot. Un cop em tocà reunir-me amb una al·lota del macrogrup 62 (que aplega Empúries, Destino, Proa, Columna...). Ella havia elaborat un llistat amb totes les lectures que posaven els centres illencs que les publicaven al web. No tots les donen a conèixer. Ho sabia perquè això que ella feia per feina jo ho havia indagat qualque vegada per lleure. Tot d’una ens posàrem a mirar plegats aquella llista i record que els centres es dividien gairebé al 50% amb 'Cap al tard', de Joan Alcover que, per a una meitat, era una lectura per al quart d’ESO i per a l’altra per al segon de Batxillerat; però si fessin llegir a quart i segon aquest mateix poemari els discents n’extraurien conclusions diferents –o no heu provat de rellegir mai al cap dels anys un mateix llibre? Tanmateix, el que em sobtà més és que un institut hagués escollit 'Canigó', de Jacint Verdaguer com a lectura de darrer curs.
Ja he dit que crec que al darrer any de batxillerat no se’ls pot fer llegir tot. I alerta que els meus batxillers han llegit coses tan estrambòtiques com 'En defensa pròpia', de Mn. Cinto, una versió abreujada d’Angle de 'La febre d’or', de Narcís Oller, i 'L’home que treballa i juga', d’Eugeni d’Ors, per esmentar els tres primers que se m’acuden. Però jo –i de ver que mai em creuria arribar a dir-ho– que s’intentàs posar com a lectura comuna de segon 'Les primaveres i les tardors', de Baltasar Porcel, no ho veia. Opinaria igual dels seus 'Cavalls cap a la fosca' o d’'El cor de senglar'. Com també descartaria 'Els treballs perduts', de Joan F. Mira, i 'Camí de sirga', de Jesús Moncada. O les dues darreres novel·les de Jaume Cabré –en aquestes darreres, és l’extensió el que les invalida. I encara hi hauria la possibilitat que llegissin un sol llibre en un any però jo ho desestimaria perquè això condemna la possibilitat de fer-los tastar altres dos gèneres (normalment es programen tres llibres per curs) i es decanta excessivament el pes cap a un sol autor.
Si optes per la lectura d’un text com 'Els carnissers', de Guillem Frontera, en la flamant edició del Club Jove, et pots permetre el luxe de no motar al llarg de tot el trimestre i convocar-los directament el dia de l’examen; ara, si jo program 'Els carnissers' no ho faré així perquè vull que puguem gaudir de sucar-la plegats. En canvi, si m’inclín per les 'Elegies de Bierville', de Carles Riba –posats a amollar una bestiesa!–, els hauré d’acompanyar dia a dia per donar-los-ho tot ben mastegadet. I d’aquí ve que comentàs que se’ls pot oferir per llegir quasi tot. Ara bé, determinats narradors, per la seva complexitat, molts de poetes –massa!– i certes obres, per la seva dimensió, no queda més remei que bandejar-los. Haurien de ser les mínimes perquè de cada concessió que facem dependrà, en major o menor mesura, el fracàs o el succés del nostre sistema educatiu i, en concret, de l’assignatura que volem ensenyar.
